COL·LECTIU D'ANTIARTISTES

L'ART DE MORIR

2012-02-05T20:20:00.000+01:00

Sylvia Plath es va suïcidar a Londres un hivern singularment cru , com ho és aquest que ara patim. A una matinada de febrer de 1963 -l'any que ve farà mig segle just,doncs- quan les canonades estaven congelades i només disposava de l'aigua bruta que sobreixia de la banyera. Va explicar aquesta experiència, amb humor i certa distància, a un dels seus últims contes, potser mirant d'exorcitzar els fantasmes de la depressió que l'acuitaven i que la van dur finalment a acabar amb la seva vida.

La seva poesia estava intacta, com els seus fills, a penes uns nadons, rescatats del fred i la pèrdua de la mare que no va poder carregar amb llurs vides. Els manuscrits dels poemes que el seu vidu, Ted Hugues, acabaria convertint en el llibre "Ariel" descansaven potser sobre la seva taula de treball. Més endavant, anirien sortint altres, en forma de noves compilacions, prolongant la seva veu, fent-la extensiva a tants altres que han sucumbit a l'impacte de la força magnètica d'aquesta manera de fer poesia que mai abans havia estat vista.

Fitzroy Road

La podem imaginar, entre aquelles parets de l'apartament de Fitzroy Road a on vivia des del desembre passat, a la casa on un cop havia viscut William B. Yeats. La podem imaginar entre aquell fred demencial, declamant amb veu alta aquells versos enigmàtics i purs que havien estat concebuts per ser recitats, per ser llançats al món com una vibració excessiva, una estrident i deseperada cançó que no aspirava ja a la rèplica o a la resposta. Havia après a declamar contra les declamacions dels altres els dies de Cambridge, amb nois brillants com Ted Hugues al seu voltant. El futur era aleshores un diàleg vertiginós enmig del temps que no s'aturava.

Plath havia lluitat per ser una poeta, una narradora, una escriptora reconeguda. I per ser una mare i una esposa. Insegura de tot, però segura del seu art, havia vessat tots aquells espais ingovernables en la poesia que, després d'ella, ja no tornaria a ser la mateixa.

A "Arbres d'hivern", el poema que encapçala i dóna títol a la segona de les seves compilacions pòstumes (de 1971) havia descrit aquell temps que havia de ser el seu últim temps:

Les tintes molles de l'alba deixen un blau que dissol.
Sobre el seu paper assecant de boira, els arbres
semblen un dibuix de botànica.
Els records creixen, anell sobre anell,
un seguit de noces.

A "L'altre", poema inclòs a Ariel, busca encara el contacte:

és tan intrigant la meva vida?
És per això que eixamples les pupil·les?

És per això que les volves d'aire se'n van?
No són volves d'aire, són corpuscles.

(...)

Tinc el teu cap sobre la meva paret,
Cordons umbilicals, blau-vermells i translúcids,

xisclen des del meu ventre com sagetes que jo cavalco.
Oh llum de la lluna, oh malaltia,

els cavalls robats, les fornicacions
encerclen una matriu de marbre.

¿Vers on vas,
que xucles l'alè com si amidés distàncies?

Adulteris sulfurosos pengen en un somni.
Fred vidre, com t'insereixes

entre jo i jo mateixa.
Esgarrapo com un gat.

La sang que corre és un fruit fosc:
un efecte, un cosmètic.

Somrius.
No, no és pas fatal.

Fatalitat? Potser tot podria haver estat diferent. Potser si ell no hagués marxat, potser si el fred no hagués congelat les conduccions rovellades de la vella casa... A "Hivernant", poema que tanca el recull d'"Ariel", es pregunta:

Sobreviurà el rusc? Podran els gladiols
mantenir viu el seu foc
per començar un altre any?
Quin gust tindran les roses nadalenques?
Les abelles ja volen. Tasten la primavera.

Les abelles, una imatge que l'empaita des de la seva estada a Devonshire, el món rural on van naufragar tots els seus projectes, són aquesta societat on totes són dones que s'han deslliurat dels homes, aquests trabucaires obtusos i barroers. L'hivern és per a la dona , proclama (declama).

Però ella no sobreviurà a aquest hivern. Sí va sobreviure un cop, amb vint anys, amagada a un forat del soterrani de casa dels seus pares, al llunyà Massachussets. Se n'havia sortit un cop més, l'estiu passat. Com a "Lady Lazarus", era un miracle que vorejava l'ominós espectre de la mort:

Ho he tornat a fer.
Un cop cada deu anys
me'n surto:

un miracle que camina, la pell
lluent com una pantalla nazi (...)

Tot just trenta anys
i, com els gats, nou vides per morir.

Aquesta és la Tercera (...)

Morir
és un art, com qualsevol cosa.
Jo ho faig excepcionalment bé.

Als deu anys va morir son pare. El terrible poema "Papa" el recrea com un criminal nazi, però la seva mort és la seva primera mort també. Als vint anys va provar de morir per tornar a ell, a la figura paterna que mancava, però diu el poema que ell mateix va estirar-la fora del sac i en acabat van collar els bocins. Aleshores va confegir un model patern nou, un altre feixista al qual adorar. Però ara arribava el final.

Tallats arran els fils d'aquest negre telèfon,
les veus ja no podran reptar-hi més?

Si he mort un home n'he mort dos:
el vampir que afirmava ser tu
i em va beure la sang durant un any,
durant set anys, si ho vols saber.

Totes les veus callades, doncs? Ella mateixa mare, els fills que va deixar òrfens havien contemplat sens dubte la seva "Cançó del matí", el poema amb què s'obre "Ariel".

Un xiscle i m'alço del llit, vaca feixuga i floral
amb la camisa de dormir vistoriana.
Obres la boca, neta com la d'un gat. El marc de la finestra

clareja i engoleix fosques estrelles. Aleshores tu assages
el teu grapat de notes;
les clares vocals s'enlairen com globus.

"Ariel", el principi eteri amb el qual flirtejava des de l'època d'estudiant al seu Massachussets natal..

Blanca
Godiva, m'escorxo;
mans mortes, mortes rigideses.

I ara esdevinc
escuma de forment, lluïssor de mars.
El crit de l'infant

es fon en el mur.
I jo sóc la fletxa,
la rosada que vola
suïcida, a l'una amb la cursa
endins de l'ull

roig, caldera del matí.

Aquesta és la fletxa que va ferir Ted Hugues i els que hem seguit, llegint, escoltant una veu que es va esvair abans d'arribar a aquell matí de febrer. Esvaïda, però, és quan perviu. La mort, la mort que esperava com a regal d'aniversari, va entrar, es va endinsar, com un ganivet, pur i net com el crit d'un infant. I l'univers va lliscar del seu costat (de "Regal d'aniversari", dins "Ariel").

Els extractes de poemes corresponen a l'edició "Sylvia Plath. Sóc vertical. Obra Poètica 1960-1963", Proa, 2006, en la traducció de Montserrat Abelló.

VENENT LA VIDA A TROSSOS

2012-01-30T18:32:00.000+01:00

La setmana passada, el dimarts 24, va morir el reconegut cineasta grec Theo Angelopoulos.Tenia 76 anys però va morir en ple exercici professional. De fet, amb tot el sentit literal de l'expressió, ja que la mort li va sobrevenir a causa d'un accident mentre buscava localitzacions per a la pel·lícula en què estava treballant, a Atenas. El va atropellar una moto conduïda per un policia fora de servei.
Algunes fonts diuen que el van conduir immediatament amb ambulància a l'hospital. D'altres, que les ambulàncies van trigar una mitja hora a causa de diversos problemes. Sembla confirmar-se que el retard encara va ser més greu i produït per una cadena de fets lamentables, de defectes organitzatius i de disfuncions dels serveis d'urgència, que podrien atribuir-se a l'estat dels serveis públics causat per la greu crisi econòmica del país.

Angelopoulos preparava precisament una pel·lícula sobre la crisi grega, en el que es podria anomenar una ironia del destí. Igual que alguns mitjans parlen d'ironia en el fet que l'autor per excel·lència del cinema pausat morís en un accident de trànsit. Massa sovint hom recorre a la figura tràgica del destí per justificar els actes i les omissions humanes, massa humanes.

Llegia dissabte al diari ARAque Grècia es ven a bocins per afrontar la pesada càrrega del deute que la subjuga a la direcció econòmica (?) del rescat financer. El diari Bild alemany s'erigia el març del 2010 en portaveu dels creditors impacients exigint en titulars als grecs que es venguessin les illes, i l'Acròpolis de pas, en plena negociació del govern grec amb la banca privada per condonar una part del deute. El problema és que Grècia ja ha privatitzat o començat a intentar privatitzar quasi tot el que té valor d'explotació immediat. Ara ja han posat en el mercat terrenys, més de 70.000 propietats estatals, incloses 528 illes.

Venent el país a trossos, doncs. El problema, n'hi ha un altre, és que a penes han aparegut inversors interessats per a 100 d'aquestes propietats.

Afortunadament, sospito, no podran posar en venda el patrimoni intangible, universal, de l'obra d'Angelopoulos.

TECLEJANT

2012-01-28T14:19:00.000+01:00

Teclegem dies, nits, restes de nits en el dia. Construïm una vasta xarxa de teclejades empremtes de les nostres vides, les nostres vides -en la seva gran majoria- allunyades, a penes tangents més enllà del contacte dels teclejars nocturns i diürns que fem envolar cap a la misteriosa xarxa.

Llegeixo en un d'aquests contactes fugaços, una d'aquestes tangències efímeres, una frase, un vers: Teclejo la nit. Una d'aquestes joietes que quasi passen desapercebudes en la magnitud enorme de cada dia de tants blocs.

I m'impregna, com la fotografia d'una interioritat quotidiana que, encara que tots compartim cada nit i cada dia, se'ns revela ara com a nova dins de la nova mirada que ens la regala.

viatgeplural.blogspot.com

I allí queda, com tantes altres: registre de somnis, de pensaments, de comunicacions que insinuen més que diuen, i que apropen.

Que ens apropen...

És el món dels blocs i dels blogaires.

LA FELICITAT ÉS UNA FESTA

2012-01-20T17:49:00.000+01:00

La Sara, que és la part filosòfica de la Gemma Sara, l'autora doble del bloc Truquem al Gegant del Pi?, defineix la felicitat així: tots contents en una festa. M'imagino la Sara en una festa, contenta, i sé que la definició no pot ser més encertada.

Potser la felicitat només pot ser visualitzada, en definitiva, i és esquiva a les paraules, a les etiquetadores, embalsamadores, paralitzadores paraules. A diferència de la permanència dels textos -per volàtils que siguin els mitjans que usem per fixar-los-, la felicitat és bellugadissa, fonedissa. Durant anys vaig tenir enganxat a alguna paret del despatx, la cambreta de casa on acostumo a escriure, un petit cartellet portat d'alguna procedència ja oblidada, crec que des d'un viatge a l'Argentina, que deia: La felicidad siempre aletea en torno nuestro... Com una fràgil, inquieta papallona, la felicitat se'ns presenta en constant moviment al nostre abast, però com la papallona, també, si la mirem d'aferrar la destruïm.

Perplex davant la possible tautologia que pot representar la introducció de l'adjectiu contents dins la definició de la Sara, em decideixo a consultar al meu anti-psiquiatra de guàrdia, Magnus T. Pfaff, del qual ja us he parlat en alguna altra part d'aquest bloc. Pfaff, segons crec, es va dedicar més a l'antidefinició de la felicitat que a la d'ella mateixa, cosa esperable en aquest autor i ben mirat potser una bona manera d'aproximar-se a la veritable essència d'un concepte.

Tanmateix, repassant la seva obra cabdal, "La conspiració dels infeliços" (Die Verschwörung der unglücklich, 1954), trobo alguns paràgrafs força directes. Es tracta en realitat de comentaris a citacions d'altres autors.

La primera és la famosa fase de Sartre, filòsof pel qual sentia una animositat notòria, que diu que la felicitat no és fer el que un vol sinó voler el que un fa. Pfaff diu que aquesta frase és en realitat una variació d'una altra de Tolstòi, que diu que la felicitat consisteix en saber apreciar el que es té i no desitjar en excés el que no es té. Per a Pfaff, la felicitat que s'empara en el desig és sempre una pura aspiració. A penes un accident en una existència que s'acaba tan aviat com se'n va de l'oblidadissa memòria del que l'ha experimentat.

El mestre de Turíngia carrega també, lògicament, contra Freud, la seva particular bèstia negra. Si el vienès va dir: existeixen dues maneres de ser feliç en aquesta vida, un és fer-se l'idiota i l'altra és ser-ho, Pfaff replica: La felicitat d'un idiota és l'única felicitat perfecta. Un idiota no es qüestiona la seva felicitat. La felicitat del qui es fa l'idiota és una ficció, és com la felicitat de l'actor que interpreta un altre en una pel·lícula. S'acaba tan aviat com s'apaga la pantalla.

Pfaff deixa molt clar que la felicitat resideix en un factum, en l'acció, i, consegüentment, és contingent i impermanent. A la felicitat oposa l'alegria, que pot ser una actitud estable, una tendència innata o adquirida del caràcter de l'individu que li fa entomar les adversitats de la vida amb bon ànim i capacitat de superació.

En una altra part del llibre, en fi, cita al seu mestre, Janos Gupka, per al qual només pot haver veritable felicitat en la satisfacció i no en el plaer. Perseguir el plaer és el principi característic dels infeliços, el leit motif de les seves frustracions i desgràcies, mentre que el principi dels raonablement feliços (l'adverbi és subratllat a l'original) és perseguir la satisfacció, és a dir, la retribució íntima del treball ben fet, més encara si imposa esforç, dedicació sostinguda i ... penalitats.

La felicitat, doncs, s'acosta molt, en efecte, a una festa. Per definició, és temporal, fatalment finita. Quina festa podria durar per sempre? De ben segur, ens acabaríem afartant tant d'ella que l'avorriríem i deixaria de semblar-nos realment una festa. Per això, com ens diu un altre gran savi actual, Woody Allen, és millor aprofitar allò de bo que poguem atrapar, mentre funcioni.

BALLS DE NÚMEROS

2012-01-14T19:47:00.002+01:00

Quan Mariano Rajoy ha parlat per fi, ha estat per lamentar no poder complir la seva promesa electoral de no elevar els impostos. És clar que ha sabut trobar una excusa: el dèficit de caixa que ha trobat era molt més elevat del que li havien dit.

La comptabilitat té aquestes trampes. De fet, sempre s'ha dit que els números són els números, volent donar a entendre que les coses són inequívocament d'una manera quan es veuen reduïdes a xifres. La veritat és que els números són els números perquè sempre els pots interpretar d'una manera adient als teus interessos. Almenys en Economia.

Mirem si no l'exemple del que previsiblement serà el candidat republicà a les presidencials nord-americanes d'enguany, Milt Romney. Com explica Paul Krugman en el seu article habitual al New York Times, Romney acusa a Barack Obama de destruir dos milions de llocs de treball en el seu mandat, i per contra es proposa a si mateix com a creador de 100.000 llocs de treball gràcies a la seva activitat a la companyia de capital d'inversió Bain.
Les xifres són les xifres, d'acord. Pots negar que a partir del segons semestre de 2009 (realment, doncs, des de gairebé l'inici del mandat d'Obama, si li donem uns mesos de gràcia), l'economia nord-americana ha recuperat 1,2 milions de llocs de treball, dels 3,1 que havia perdut precisament en aquell primer semestre. I pots atribuir tot el mèrit de creacions de feina a la teva administració, si tries el punt de partida que més et convingui, com fan els republicans.

Així ho aplica Romney: tota la suma de llocs creats per les empreses que la seva inversora va impulsar se'ls atribueix a ell mateix, encara que s'hagin generat en períodes molt posteriors a la seva gestió.

De la mateixa manera que es pot manipular el lapse temporal es poden manipular altres paràmetres: si només tries les empreses que creen llocs de treball i t'oblides de les empreses que la teva política de creixement elimina o fa que eliminin llos de treball, estaràs atribuint-te un guany parcial. Un còmput potser legítim per a un gestor empresarial, però no per a un gestor públic, o un aspirant a gestor públic. I sense necessitat d'entrar en l'última i potser més transcendent conseqüència d'aquesta lluita de mercats, i és que els llocs que es creen tenen pitjor condicions de treball i retributives que els destruïts . Aquesta, en definitiva, és una de les circumstàncies que atorguen avantatge en el mercat a les empreses que creen tals llocs. Per molt que s'emmmascari amb millores de productivitat, de gestió, etc, la clau al final és abaratir costos, i els salarials són sempre la part que pitjor sort es porta.

Això ens il·lustra perfectament sobre el procés en què ens han embarcat les nostres direccions polítiques. Quan ens parlen de millorar la nostra competitivitat, de flexibilitzar el nostre marc de contractació laboral, de la moderació salarial, etc., ja sabem la que ens espera. En paraules de Paul Krugman: Romney i els de la seva mena no han destruït llocs de treball, però s'han enriquit ajudant a destruir la classe mitjana americana.

Aquest és, ni més ni menys, el veritable ball amagat darrera els jocs de mans amb les xifres: destruir les condicions de treball que han estat la base dels estats del benestar occidentals. Precaritzar l'ocupació i enfonsar encara més la participació dels salaris en el creixement de la producció, seguint la línia del que ja està succeint de forma sostinguda en les dues o tres darreres dècades.

ONADES DE TALENT AL CLUB KEYBOARD DE REUS

2012-01-09T19:38:00.001+01:00

Aquest cap de setmana van disparar-se els registres sismogràfics musicals a Reus. No és estrany, de tota manera, tenint com té la ciutat un magnífic escenari per fer d'epicentre d'aquesta mena de fenòmens, el Jazz Keyboard Lounge, que continua la seva tasca de promoure la gran música, sense etiquetes innecessàries (hi afegiu les majúscules, si voleu), malgrat la mort ara fa poc més d'un any del seu fundador, el gran Jaume Juan Magrinyà. El seu fill, Jimmy, i dos grans músics locals fets en part a l'ombra protectora del club, els germans Joan i Pau Terol, continuen dinamitzant una tasca que els amants del gènere (o de la música, vaja) no podrem mai agrair prou.

Joan Terol, aquest jove bateria d'enorme projecció, ha estat el promotor d'una trobada el passat dissabte de quinze joves músics formats, com ell, a l'Escola Superior de Música de Catalunya. Aquesta escola, l'únic centre oficial públic que imparteix el grau de música a Catalunya, compta amb un Departament de Jazz i Música Moderna, el qual, a més d'oferir un refugi professional a un seguit de músics de tan talent com, entre d'altres, Gorka Benítez, Agustí Fernández, Albert Bover, Manel Camp, Carme Canela o Ignasi Terraza, s'ha constituït, com deia aquest últim recentment en una entrevista a l'ARA, en un veritable planter de joves d'un gran talent i potencial, al qual han unit una solidíssima formació que beu de l'experiència dels anteriors.

Una bona mostra la vam tenir a Reus, sota els auspicis dels esmentats germans Terol i d'un altre enorme músic local de gran futur, el pianista Néstor Giménez. Després d'una trobada matinera al mas familiar d'aquest, a la vall d'Alforja, tal com va comentar el Joan Terol en la seva presentació, el clima prometia una unió i cohesió que no va defraudar les expectatives. El veterà club reusenc es va omplir a vessar i l'espectacle, compost de molt encertades i ben coordinades agrupacions dels quinze músics convidats, va resultar altament estimulant i eficaç. Més de dues hores de concert que van passar com un sospir, des dels estàndards executats per quartets o quintets més o menys clàssics, a duets de caràcter força innovador, com el format per la veu de Mayte Alguacil i el baix de Pau Lligadas, o el de la flauta de Pablo Selnik i el piano de Marco Mezquida.

Són precisament moments de les actuacions d'aquests dos duets els que se m'han gravat més a la memòria, com ara la versió del "My favourite things" d'Alguacil/Lligadas, i els temes de Selnik/Mezquida, explorant els límits de les sonoritats dels seus instruments. El pianista menorquí, triat Músic de Jazz de l'any per l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, va tancar el concert amb una petita peça del seu repertori de piano sol, una de les moltes facetes que cultiva i que mostren la versatilitat i excel·lència del seu talent.

Fotografies d'Aleida López

No voldria, però, quedar-me només amb algunes actuacions en particular. Si el programa va destacar per alguna cosa va ser per la seva varietat, flexibilitat i amenitat, i crec que hi va haver per a tots els gustos.

M'he entretingut a fer un seguiment de cada un dels músics participants a través de la xarxa, i el resultat, irreproduïble aquí, és un mapa de relacions i col·laboracions realment fascinant, que va conduint de l'un a l'altre, de col·laboració en col·laboració, de formació en formació, de projecte en projecte, i deixant marques del gran talent que els uneix a tots i cada un d'ells.

Us passo la llista exhaustiva de noms, amb algun enllaç de mostra per cada un. Cadascú pot traçar el seu propi itinerari a partir de la llista. N'estic tan segur que veurà la seva feina recompensada com que l'acumulació dels itineraris personals teixirien una xarxa inesgotable ... És el vertigen i l'atracció de la gran xarxa, amics meus!

Bateries:

Joan Terol i Andreu Moreno

Pianistes:

Néstor Giménez, Xavi Torres i Marco Mezquida

Guitarrista:

Adrià Plana

Baixos:

Vic Moliner i Pau Lligadas

Saxos:

César Joaniquet i Lluc Casares

Trompetes:

Pol Padrós i Pol Omedes

Flauta:

Pablo Selnik

Veus:

Celeste Alías i Mayte Alguacil

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (12).

2012-01-03T13:29:00.000+01:00

BUSCANT EL GRAN ERIC

Potser una de les millors pel·lícules que s'han fet mai sobre el futbol és, en realitat, una pel·lícula poc futbolística. O poc futbolística en termes convencionals. Parlo d'una pel·lícula recent, "Looking for Eric", del gran Ken Loach (2009) i protagonitzada per un autèntic astre del futbol, el francès Eric Cantona que va brillar especialment al Manchester United. Una experiència rara, fins on jo sé, perquè habitualment les estrelles del futbol, com a molt protagonitzen cameos de si mateixos, o bé fan simplement d'especialistes del seu propi art, com en la per altra banda poc afortunada "La gran evasión" de John Houston.

Cantona, tanmateix, reuneix evidents dots interpretatives. De fet, es va dedicar a una carrera modesta d'actor i productor un cop retirat prematurament del futbol (amb trenta anys), en plena glòria com a davanter del Manchester United. Ja havia renunciat feia anys a la selecció francesa en guanyar el Campionat del Món a 1998, i havia deixat al darrera una carrera esquitxada per nombrosos conflictes de caràcter que li havien valgut sancions tan llargues com la dels nou mesos que apareix referida a la pel·lícula.

Loach, per la seva banda, és un enamorat del futbol,com el seu guionista habitual, Paul Laverty. Mestre del realisme social, va acceptar l'encàrrec de dirigir un projecte sobre la relació de Cantona amb els seus fans i el va saber dur al terreny que més li interessa.


El petit Eric (Steve Evets) s'encara amb el gran Eric

La presència, poderossíssima, de Cantona, dota al film de la seva singular condició. Una condició paradoxal: Cantona, com a futbolista, i podríem dir com a arquetip, no podria semblar més allunyat al món de Loach. Individualista, orgullós, insubornablement tossut, Cantona no semblaria l'heroi de la cooperació que trobem en les pel·lícules socials de Loach.

Una escena ens pot oferir la clau de trobada de dos móns aparentment oposats, és aquella en què Eric Cantona li respon al seu fan Eric (el petit Eric, un carter que passa per una greu situació personal i familiar) quina es la jugada seva que millor recors li duu: contra tot pronòstic, no és un dels seus fantàstics gols, sinó una assistència, una meravellosa passada que l'etern Ryan Giggs acabaria rematant a gol. L'escena es correspon literalment amb una conversa entre Cantona i Paul Laverty. Cantona va dir a l'escriptor: the pass is more important than the goal. The goal is an individual act, but the pass is to a colleague. La passada és més important que el gol, el gol és un acte individual, però la passada és a un col·lega. Loach va reproduir aquesta frase en una entrevista a un mitjà britànic, afegint aquesta explicació, quan se li interpel·lava sobre el missatge essencial que volia transmetre al públic amb aquesta pel·lícula: That you have to believe in your friends, your teammates. No I don't believe in a God, I believe in the collectivity of people: that you are stronger as a group. I chose to make Eric a postman because I wanted a working class job for him, but I also wanted to emphasize the collective power of a team. Football is a team too (Que tu has de creure en els teus amics, els teus companys d'equip. No crec en Déu,crec en la col·lectivitat de la gent: que tu ets més fort com a grup. He triat fer d'Eric un carter perquè volia una feina de classe treballadora per a ell, però també volia fer èmfasi en el poder col·lectiu d'un equip. Futbol és un equip també).

Una de les peculiaritats de la pel·lícula, però, és aquesta difícil combinació, aquest punt d'equilibri tan complex, entre la capacitat individual de superació i el suport de l'equip. Cantona filosofa sovint, com ho sol fer en la seva vida (al final veiem la famosa roda de premsa en què va replicar a la sanció de nou mesos a la Lliga anglesa per una brutal agressió a un espectador, on va deixar anar aquella frase críptica que ha esdevingut mítica: When the seagulls follow the trawler, it's because they think sardines will be thrown in the sea. , quan les gavines segueixen el vaixell, és perquè creuen que les sardines aniran a parar al mar), i de vegades apunta al sentit de l'humor tan britànic que recorre tot el text de la pel·lícula. He that sows thistles shall reap prickles, li xiuxiueja el gran Eric al petit Eric a la barra del bar, poc abans que es trobi la solució col·lectiva als seus problemes. La frase conté un missatge simple ( qui sembra cards recollirà espines) però és molt difícil de pronunciar per a qualsevol no angloparlant, i Cantona se la va prendre com a una broma pesada del guionista que va produir força hilaritat durant el rodatge.

La capacitat de riure's de si mateix de l'estrella del futbol va ser un altre dels elements de connexió entre Cantona i l'equip de Loach, tan reticent a treballar amb famosos. Amb tot, els consells del gran Eric són tot menys absurds, i encara que es fa una mica de befa dels llibres d'autoajuda en una de les més divertides escenes, l'estil aforístic en la boca de Cantona obté meravellosos resultats. If they are faster than you, don't try and outrun them, diu el gran Eric If they are taller, don't outjump them. If they are stronger on the left, you go right. But not always. Remember, to surprise them, you've got to surprise yourself first (si són més ràpids, no tractis de córrer més que ells, si són més alts, no vulguis saltar més. Si són més forts per l'esquerra, vés per la dreta. Però no sempre. Recorda, per sorprendre'ls has de sorprendre't a tu mateix abans).

Si hi ha dos consells centrals, són: has de prendre riscos per poder superar-te, i has de tenir la ment oberta a altres opcions quan t'enfrontes a un mur insalvable. Certament, no es tracta de grans troballes, però en boca d'un home que va abandonar el futbol i es va dedicar a una altra professió molt diferent quan, segons ell mateix diu, va comprendre que no es podria ja superar a si mateix, sonen veritablement convincents. La ironia és que les digui un ésser real que fa el paper d'un heroi que, en la realitat dins la ficció, és una projecció interior del personatge central.

Potser, en definitiva, el veritable punt de trobada de realitzador i estrella és un aspecte que els uneix més enllà de l'esperit d'equip, del valor col·lectiu: l'aferrissada voluntat de resistència. Allò que podem anomenar tossuderia, si volem, però que conté una valerosa lluita contra les transaccions i renúncies als propis valors.

Ken Loach i Eric Cantona

Well, it's not obstinacy, Loach diu. I think it's more that life's too short to sell out, really. Why bother in the end? It's easier to stay with what you think than make a compromise with something you're not happy with. Then you regret it for ever. (No es tracta de ser obstinat. Crec que és més aviat que la vida és massa curta per malversar-la. Per què molestar-se? És més fàcil continuar amb el que de veres creus que fer pactes amb allò que no et fa feliç. Després ho lamentaràs per sempre).

En l'equilibri entre la convicció del valor propi i la necessitat del grup està la clau, en el futbol i en la vida de les col·lectivitats, de l'èxit.

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (i 4)

2011-12-28T17:50:00.000+01:00

La tercera i última part dels diaris de Sylvia Plath cobreixen nominalment el període final de la seva vida, entre 1958 i 1962, primer a Boston, ja fora de l'Smith College, i després, a partir de desembre de 1959, a Anglaterra, on es va establir el matrimoni Hugues, i tindria els seus dos fills. Tanmateix, els diaris se centren pràcticament en els dos primers anys, a Boston, i a penes queden notes esparses dels seus anys anglesos. Això pot suposar una notable decepció per a qui s'acosti a aquests diaris amb la intenció de conèixer els detalls més morbosos o simplement més íntims de la part final de la vida de Plath, més si tenim en compte que el que ha transcendit són més aviat apunts de l'entorn i dels personatges que hi va trobar, fonamentalment durant una estada a un hospital londinenc en ocasió d'una operació d'apendictomia i durant seu sojorn a Devon. Més semblen notes per a possibles creacions literàries que veritables indagacions íntimes com les que havíem anat recorrent fins aleshores. S'hagin perdut, accidentalment o no, o s'hagin eliminat, no trobarem referències a la seva crisi matrimonial amb Ted Hugues, a conseqüència de la qual ell va acabar abandonant-la per una altra dona, ni gairebé tampoc a la seva doble maternitat, sens dubte una experiència clau en aquesta etapa final de la seva vida i també en la seva literatura.

A canvi, aquesta part és singularment rica en l'aprofundiment en la seva relació directa amb la creació literària, i bé que tampoc trobem notes sobre la creació de la seva obra poètica major, que coincideix amb la seva última etapa vital, sí que trobem un ampli dipòsit del que podríem anomenar decisiva lluita per esdevenir una veu literària única.

Aquesta part comença, tanmateix, amb l'omnipresència de Ted Hugues i la seva tutela. Diu, a primers de juliol del 58: Entre nosotros no hay barreras; es como si ninguno de los dos, y especialmente yo, tuviéremos piel, o una sola piel para los dos, y pasáramos el tiempo tropezándonos i desgastándonos mutuamente. Disfruto cuando Ted desaparece durante un rato. En esos momentos puedo edificar mi propia vida interior, mis propias ideas, sin su continuo "¿En qué estás pensando?" "¿Qué vas a hacer ahora?".

Paradoxalment, va ser l'abandonament de Hugues, del qual en ocasions necessitava alliberar-se parcialment, el que la va conduir a la profunda depressió que va finalitzar amb el seu suïcidi. Però no trobem a penes al·lusions a desavinences, només petites baralles domèstiques trivials i quant a la gelosia vers ell, només un petit apunt en relació a la seva anàlisi de la figura paterna sorgida de la seva teràpia amb la Dra. Beuscher, la psiquiatra que la va tractar en la seva estada a la clínica després del primer intent de suïcidi, i amb la qual va tornar a contactar durant el període bostonià. Aquesta relació és en canvi ricament reflectida en els diaris, i consegüentment trobem tot un seguit de profundes introspeccions, sobretot en relació a la seva mare, amb explicitació verbal dels ambigus sentiments d'amor i odi per part seva, i a l'absència prematura del pare.

La part fonamental, amb tot, se centra en els seus projectes, anhels, dubtes, esperances i conviccions quant a la professió d'escriptora que abraça en exclusiva, amb breus excepcions de treballs temporals, un d'ells curiosament d'auxiliar a un hospital de Boston. L'estiu del 58 aconsegueix publicar el seu primer poema a la prestigiosa revista New Yorker, al qual seguirà la nombrosa sèrie de refusos i acceptacions en les molt nombroses publicacions nord-americanes amb espais destinats a la literatura que van conèixer tots els aspirants a escriptors, per brillants que foren. Escribir es un acto religioso, escriu aquell mateix estiu, es un ordenar, un reformar, un volver a aprender y volver a amar a la gente y al mundo tal como son y tal como podrían ser. Un dar forma que no se desvanece como un día de mecanografía o un día de dar clases. Lo escrito permanece: sale al mundo por su propio pie.

En oposició a l'ensenyament, la renúncia al qual com a professió va ser motiu de profundes i segurament decisives dissensions amb sa mare, el món de l'escriptura se li apareix com un món insegur però difícilment prescindible. Lo peor, peor que todo lo demás, sería vivir sin escribir. Més endavant apunta que tant ella com Hugues havien arribat a la conclusió que el d'ensenyant era un ofici incompatible amb el d'escriure.

Es prepara a consciència, i, tot ho plantejar-s'ho sovint, no ho fa des del retorn a l'àmbit acadèmic. Estudia la tècnica narrativa llegint en profunditat autors com Frank O'Connor (l'escriptor que la va refusar al seu curs d'estiu a Harvard abans del seu intent de suïcidi), Virginia Woolf, o J.D. Salinger, de qui apunta la seva lectura encisada de "Seymour, una introducció", el trencador relat publicat al New Yorker, issegueix un curs amb el famós poeta Robert Lowell, ell mateix amb antecedents psiquiàtrics, on coneix la que serà amiga, rival i curiosa seguidora en peripècies vitals i literàries, Anne Sexton. Amb vacil·lacions, avança en el seu intent d'escriure prosa, alternant relats curts i un intent de novel·la sobre els seus anys a Anglaterra i el retorn als Estats Units. Aconsegueix més repercussió com a poeta, i amb ocasió d'una estada a una colònia d'artistes a Saratoga Springs, Nova York, a la tardor del 59, escriu bona part del que serà el seu primer llibre publicat, "The colossus", que s'editaria l'any següent, ja a Anglaterra i havent estat mare de la seva primera filla.

Poc abans, el novembre del 59, deixarà escrit al diari: Sólo escribo aquí cuano no sé qué hacer, cuando estoy en un callejón sin salida. Nunca cuando soy feliz. Como me pasa hoy. Ja embarassada, deixa anotades les seves il·lusions envers el viatge a Anglaterra que seria definitiu i sense tornada. Un viatge que emprèn carregada d'esperances i projectes, veient-se vivint a Londres i mudant-se al camp, com així va ser, i escriu: La vida empieza de nuevo todos los días.

Sylvia Plath, amb els seus fills Frieda i Nicholas

L'últim apunt del llibre és de l'editora Frances McCullogh, en relació a l'escassa documentació dels darrers anys: Debido a que sólo se conservan notas de trabajo para esta última sección del diario, casi se tiene la impresión de que Sylvia Plath murió antes de cuando realmente puso fin a su vida, el 11 de febrero de 1963, a los treinta años de edad.
En el otoño de 1962, inmediatamente después de separarse de Ted Hugues, Plath escribió su obra fundamental, los poemas de "Ariel", que salieron de su pluma en una oleada de energía incandescente, treinta poemas en un mes; los primeros borradores casi brotaron solos, pero después los reelaboró cuidadosamente. Nadie más los había visto, pero ella supo con plena certeza que había dado el gran salto. Por eso le escribió a su madre, el 16 de octubre de 1962, a mitad de su portentoso mes: "Soy una escritora de genio; se me ha concedido el don. Estoy escribiendo los mejores poemas de mi vida, los que me harán famosa..."

Tot i que ja havia tingut una sensació similar altres vegades, i de fet aquesta sensació de plenitud en l'assoliment és usual entre els autors i la seva obra immediata, tant com l'allunyament posterior i progressiu, no hi ha dubte que Sylvia Plath va encertar en el seu pronòstic. Aquests poemes, gràcies a l'edició de Ted Hugues, la van fer famosa. No sabrem mai quant d'aquesta fama és deguda a la seva tràgica desaparició que la converteix pràcticament en autora pòstuma, però això no suposa cap descrèdit per a una obra que se sosté per ella sola. Més aviat pot concloure's amb un lament i un interrogant: què hauria escrit encara si hagués viscut, si hagués continuat estudiant, treballant i abocant la seva energia en onades incasdescents, i no l 'hagués consumit una altra onada, negativa i candescent.

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (3)

2011-12-17T20:17:00.002+01:00

El curs de 1955, Sylvia Plath arriba a Cambridge. Té al davant dues grans expecatives: mantenir la relació iniciada a la seva terra amb Richard Sassoon, que vivia a París, i aprofitar el prestigi acadèmic britànic i conèixer tan bé com pogués la vella Europa.

Aquesta part dels diaris s'inicia amb unes cartes a Sassoon, estranyes i apassionades, com les qualifica l'editora Frances McCullogh. En una d'elles li diu: Quiero vivir cada día como si fuese el único, como un collar de cuentas coloreadas, y no matar el presente cortándolo en crueles trocitos que sirvan para algún desesperado borrador arquitectònico de una Taj Mahal del futuro.

Aquell final d'any viatja per França amb Sassoon. En una carta del 5 de gener evoca escenes viscudes, escenes explícitament pròpies d'una convivència conugal. I reflexiona: esa confiada exlosión de exuberancia que estaba viviendo cuano te escribí ha idoa menguando como sucede con las oleadas, hasta percatarme de algo que me hace llorar, sólo esta vez: es tan escasa la fracción de vida que vivimos de verdad: es tanto lo que gastamos durmiendo, cepillándonos los dientes, esperando el correo, una metamorfosis, esos repentinos momentos inesperados de incandescencia; inesperados, sí, pero una vez que se los conoce, se puede vivir la vida a la luz de lo que fueron en el pasado y con la esperanza de que se repitan en el futuro.

Una Plath vitalista, doncs, que explora el món amb la mirada fixa ja endavant en dues direccions: el futur company que ambiciona, i la vida literària a la qual també vol dedicar-se. La relació amb Sassoon no perdurarà. Malgrat tenir seriosos dubtes sbre ell quant a home que no casa amb el model baronil i atlètic que li atrau, intenta desesperadament lligar-se a ell. A març projecta un nou viatge a França, però ell ja refusa la trobada. En una carta del dia 6 que probablement ell no obrirà -ja que ella les descobrirà a la porteria de casa seva a París sense rebre-, li escriu: ¿por què me huyes, si sabes que más bien enriquecería la vida bajo la sombra de la espada? Dijiste antes que yo quería algo de ti que no podías darme. Bien, así es. Pero ahora entiendo cóm han de ser las cosas (algo que antes no me sucedía) y entiendo también que mi fe y mi amor por ti no pueden embotarse o cegarse mediante la bebida ni arrojándome en las camas de otros hombres. Lo he descubierto, lo sé y, ¿qué es lo que tengo?

Entre línies podem esbrinar l'exigència que Plath abocava en les seves relacions, una intensitat que segurament va fer que Richard Sassoon es fes enrere. En una anotació una mica posterior es pregunta: ¿Podría Richard ser fiel con la fidelidad tal que necesito? Finalment va anar a França però no va aconseguir ni veure'l, però sí va estar amb altres homes, entre els quals una antiga relació americana, Gordon Lameyer, amb qui va fer un desastrós viatge a Alemanya.

Poc abans ja havia conegut a Cambridge a Ted Hugues. La primera trobada entre ambdós, que està reproduïda a la pel·lícula "Sylvia", amb el petó incendiari enmig d'una festa d'estudiants i la mossegada que ella li retribueix. El que s'omet a la pel·lícula és que tots dos estaven força beguts, i és sota els efectes de la ressaca consegüent que ella relata l'escena. Hugues li fa intempestives i frustrades visites de nit, que també es veuen a la pel·lícula, i ella el té ja entre els candidats a aquest company ideal que està cercant amb afany.

Mentrestant, es pregunta si la seva experiència de vida és prou bagatge per escriure com realment aspira a fer. Escriu aquests propòsits: Ser estoica, cuando haga falta y escribir, has visto muchas cosas, has sentido con mucha hondura y tus problemas son lo bastante universales como para hacer que tengan sentido. ESCRIBE. Malgrat aquests propòsits de progressar en l'estoicisme, es manifesta d'acord amb una professora, la Sta. Burton, que en un debat nos paró los pies cuando dijimos impulsivament que el suicidio era una evasión (¿a la defensiva?) y arguyó que era un gesto valiente abandonar el mundo si sólo se podía vivir en él de manera corrupta y miserable.

Els diaris salten pràcticament a l'estiu, on trobem a Plath i Hugues ja casats, i, després d'una breu estada a Benidorm (d'on extrauria les experiències reflectrides al seu conte "La vídua Mangada") i París, passaran una temporada a Yorkshire, a la casa dels pares de Hugues, i retornaran a Cambridge, on ella acabarà els seus estudis.

Aquells curs passarà entre la felicitat matrimonial plena i els dubtes i esforços per trobar la seva veu literària. Mirant enrere, se n'adona com l'èxit adolescent no garanteix l'èxit adult. Buscarà models literaris. llegeix molt Virginia Woolf, i descobreix com també ella va patir molts rebutjos de les editorials. Es fixa en autors amb èxit, rebutja l'estil massa calmat i treballat de Henry James, i creu en la veu fresca, descarada i col·loquial de Joyce Cary o J.D. Salinger, però refusa en canvi la narració en primera persona. T.E. Lawrence serà més endavant el seu gran referent. S'esforça en establir plans de treball diaris que incompleix sistemàticament: He de estar delgada y escribir y hacer mundos, además de éste, en los que vivir.

Acabat el curs, van trobar feina als Estats Units. Plath tenia un contracte de professora d'un any a l'Smith College, i Hugues trobaria feina a la Universitat de Massachussets, alhora que seguia amb una carrera literària que ja comptava amb un incipient prestigi. Ella l'ajudaria en una feina d'ajudant abnegada que es contraposava a l'evidència cada cop més clara de la inseguretat pròpia com a escriptora, a mesura que no progressava en els seus intents d'escriure una novel·la i se li refusaven poemes i contes en les molts abundants revistes literàries de l'època. Els diaris estan replets de reflexions sobre estil i plans de treball que després esdevenen amargs autoretrets per manca de constància. Malgrat això, i ocasionals recaigudes en petits pous de depressió, no es desanima. El 4 de gener de 1958 anota: Ser dios: ser todas las vidas antes de morir: un sueño para volver locos a los hombres. Pero ser una persona, una mujer; vivir, sufrir, engendrar hijos y conocer otras vidas y hacer de ellas mundos en letra impresa que giren como planetas en las mentes de otros hombres.

La vida universitària des del costat acadèmic no li resultarà satisfactòria. Les intrigues i misèries que li són pròpies i les inseguretats sobre la seva vàlua com a ensenyant li faran aviat veure que, en contra dels desitjos de sa mare, ni ella ni Ted tindran futur com a professors. A febrer escriu: Ahora hacer lo que debo; más adelante, lo que quiero: también este cuaderno se convierte en una letanía de sueños, directrices e imperativos.

Ted li acosellarà apoderar-se d'una cosa i ficar el cap a dins, per trobar l'estil que està buscant com a narradora. Ella parla al seu diari com el mar de los Sargazos de la seva imaginació, aquell dipòsit on ha de fecundar el cabal creatiu del qual està convençuda que podrà disposar. Es proposa aferrar-se al seu passat, com si fos la seva vida, als objectes que desa com a relíquies d'dentitats perdudes amb les quals haurà de bastir els edificis futurs.

La seva vida matrimonial, en canvi, tot i alguns episodis breus d'inevitables discòrdies que trobem ja esmentats a Benidorm, és un refugi de pau i seguretat que sovint descriu admirada, mentre obre els ulls cap a les realitats que descobreix en el dia a dia del món que l'envolta.

Potser per això la caiguda serà tan dura. El passatge en què descobreix que Ted Hugues és tan banalment seductor amb les noietes estudiants com altres professors als quals ella ja ha descobert, narrat en un apunt de 19 de maig, és, malgrat que es transcriu molt censurat, una esplèndida peça literària en si mateix, i també els espectadors de "Sylvia" hi poden assistir a la seva recreació cinematogràfica. Tot es desenvolupa en un joc de mirades i ocultacions, revelacions de la intuïció: a través de bruscos fogonazos, semejantes a golpes.

Aquesta part dels diaris conclou amb l'ombra de la culpabilitat planant sobre Hugues, i amb Plath percebent la seva relació como lo que sucede en un estanque donde el agua se aclara cuando el barro se deposita en el fondo. Amb aquest fons enrarit, Plath i Hugues arriben al final de la seva experiència acadèmica. L'última anotació d'11 de juny és molt significativa, i descriu un aparentment trivial incident, en què el matrimoni retreu a unes jovenetes que arrenquin les flors d'un parc públic. L'escena duu a Plath a reflexionar sobre la seva moralitat, i es diu: Hay en mí una violencia que llega al rojo vivo. Me puedo quitar la vida -ahora lo sé- o incluso matar a otro. podría matar a una mujer o herir a un hombre. Creo que podría. Apreté los dientes para controlarme las manos, pero sentí un relámpago de estrellas ensangrentadas en la cabeza mientras ponía en su sitio con la mirada a aquella chica insolente, y me hervía en la sangre el deseo de abalanzarme sobre ella y hacerla pedazos.

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (2)

2011-12-09T17:16:00.001+01:00

Sylvia Plath amb 16 anys

La primera part dels diaris de Sylvia Plath abarquen els anys universitaris a l'Smith College, una universitat típica del nord-est dels Estats Units, des d'estiu de 1950 fins a 1955, quan marxa a Cambridge, Anglaterra. De fet, però, les primeres anotacions són dels mesos anteriors al seu ingrés a l'Smith College, quan treballà en una granja, i s'aturen a l'estiu de 1953, en el punt en què una greu depressió la va dur al seu intent de suïcidi i als consegüents tractaments psiquiàtrics. D'aquesta fase tan vital no existeixen anotacions o no s'han conservat.

Per tant, al lector se'ns presenta una noia de divuit anys, brillant estudiant a punt d'entrar a una prestigiosa institució universitària, d'una intel·ligència i una maduresa que sobten, a través d'una escriptura que igualment sorprèn per la seva qualitat i intensitat. El que primer crida l'atenció és, precisament, que en un text d'aquesta mena, destinat en principi a la més estricta intimitat l'altíssima complexitat i perfecció de la narrativa (per bé que pugui haver en part corregida).

Aquesta intensitat, de la qual parla Ted Hugues al pròleg, troba ecos en un tema recurrent en aquesta part, i de fet en bona part dels diaris: l'obsessió pel temps, pel seu decurs, per la fugacitat del present. Una de les citacions que encapçala aquesta part és aquesta de James Joyce, extreta com les altres dels propis diaris: Agárrate al ahora, al aquí, porque a través suyo todo el futuro se hunde en el pasado...

En una de les primeres anotacions diu: Para mí el presente es siempre, pero ese siempre cambia todo el tiempo, fluye, se derrite. Este segundo es la vida. Y cuando pasa ha muerto. Pero no se puede empezar de nuevo con cada segundo, hay que juzgar guiándose por lo que ha muerto. Aquesta herència, aquesta asfíxia, com diu una mica més endavant, la sent de manera estranyament lúcida per a una persona a penes sortida de l'adolescència. Hi ha en ella una concepció podríem dir prematurament tràgica que ens reporta una altra de les citacions extretes, el vers de Yeats: Solo empezamos a vivir cuando concebimos la vida como Tragedia.

Una anotació encara d'aquell estiu resulta profundament reveladora: Hay veces en las que me domina un sentimiento expectante, como si hubiera algo, bajo la superficie de mi capacidad de entender, esperando que lo atrape. Es una tortura semejante a la de estar a punto de recordar un nombre, pero sin lograrlo del todo (...) me domina ese sentimiento, vago y nebuloso, cuando pienso en la prolongada adolescencia de nuestra especie; los ritos del nacimiento, matrimonio y muerte; todas las bárbaras ceremonias primitivas adaptadas a los tiempos modernos. Casi me parece que era mejor la pureza bestial, desprovista de razón. Sin duda hay algo ahí que me espera. Quizá algun dia me estalle encima la revelación y vea el otro lado de este chiste monumentalmente grotesco. Y entonces me echaré a reír. Y sabré qué es la vida.

Realment corprèn tanta lucidesa. Dins de la peripècia vital a la qual s'abalançava al marge, o des de l'arrel tal vegada, d'aquesta implacable introspecció, destaquen les al·lusions als contactes amb nois, pretendents o simples amics, i les elucubracions sobre una vida familirar en el futur. En alguns casos, es tracta d'esborranys de cartes, enviades o no. Ja abans d'anar a l'Smith College assistim al seu conflicte entre aquesta vida convencional que es representa davant seu i l'escriptura. En referència a un dels possibles pretendents: te quiero porque eres yo..., eres lo que escribo, mi deseo de ser muchas vidas. Seré un diosecillo dentro de mis modestas posibilidades. En casa y en mi mesa de trabajo está el mejor relato que he escrito nunca. ¿Cómo decirle a Bob que mi felicidad deriva de haberme arrancado un trozo de vida, un trozo de dolor y de belleza, para transformarlo en palabras escritas a màquina sobre una cuartilla? ¿Cómo va a entender que justifico mi vida, mis intensas emociones, mis sentimientos, conviertiéndolos en letra impresa?

En essència, les anotacions dels anys d'aquesta primera estada a l'Smith College tenen la seva correspondència a la novel·la "La campana de vidre". Millor dit, podem rastrejar els fets narrats a la novel·la als diaris, si bé amb ordres cronològics alterats, amb excepció dels que es corresponen a l'intent de suïcidi i als tractaments psiquiàtrics posteriors, per als quals la novel·la, doncs, és una font d'informació insubstituïble. Els diaris s'aturen en la mateixa vora de la fase depressiva: Deseo colossal de escapar, retraerte, de no hablar con nadie. Pánico ante la tesina; ausencia de otras personas con quienes hablar; recriminaciones por malas elecciones en el pasado . Miedo, enorme, feo y llorón. Miedo al fracaso intelectual y académico: el golpe más duro a la seguridad. Miedo a no poder mantener el ritmo frenético en la consecución de premios de estos últimos años, y a cualquier tipo de vida de creación. Deseo contumaz de encerrarte en el 'me tiene sin cuidado'. Ahora soy incapaz de amar o de sentir. Actitud 'autoprovocada'.

S'exhorta a si mateixa a sortir d'aquest clot, a escriure, a viure en contacte amb els amics i coneguts, a creure fins i tot en una força benèfica superior: arriba a invocar a Déu, un ésser que sovint veiem adquirint subreptíciament la forma del pare que va perdre (va morir quan ella tenia vuit anys). Però ja han aparegut referències a navalles d'afaitar, i les al·lusions al suïcidi les hem trobat ja anys abans, als primers dies al college: Y si no se tiene ni pasado ni futuro, lo que, después de todo, es la materia prima del presente, no hay ninguna razón para que no dispongas de la cáscara vacía del presente y te suicides.

Igual que els fets esmentats a la novel·la, incloent episodis com el de l'atabalat descens en esquís sense saber esquiar que li va suposar la fractura d'una cama o l'estada com a becària a una revista de modes, molts dels personatges de la novel·la es corresponen amb persones reals, de vegades íntegrament i de vegades parcialment. D'alguns només trobem al·lusions casuals, com el peruà cruel que a la novel·la és a punt de violar-la, i d'altres són elements molt importants a la vida de Sylvia Plath, com l'escriptora Olive Higgins Proutty, retratada a la novel·la quasi literalment en la Philomena Guinea que serà la seva benefactora en el tractament psiquiàtric definitiu i en el retorn a la Universitat. Poc després trobarem també el trasumpte de la psiquiatra que seria clau en la seva recuperació, la Dra. Ruth Beuscher, que a la novel·la és reconeixible en la Dra. Nolan.

Les relacions sentimentals són potser més difícils de rastrejar. Trobem diverses referències a una pluralitat de relacions que no acaben de cristal·litzar , a diferència de similar dispersió que trobarem en la segona part però ja consumada en l'aspecte sexual. Sí podem trobar una referència clara a un dels pretendents, Dick Norton, una llarga relació que arrenca de la infància, i que es pot atribuir al Buddy de la novel·la, que com aquest contrauria la tuberculosi i amb el qual acabaria distanciant-se definitivament coincidint amb el tractament mèdic simultani d'ambdós. Els diaris ens guien, tanmateix, a més d'altres relacions, fins a Richard Sassoon, una de les més serioses de la seva vida, i que serà clau en la segona part dels diaris.

És a juliol del 53, a la casa familiar de Wellesley, en aquest estiu que els que coneixen la novel·la identifiquen bé com la cruïlla vital que està a punt de trencar la voluntat de la protagonista definitivament, perduda entre les diferents opcions que se li presenten o les que se li tanquen, com la del rebuig al curs d'escriptura a Harvard on s'havia inscrit, quan trobem la primera referència ja a la campana de vidre en què se sentia asfixiada: es como levantar una campana de cristal en cuyo interior se encuentra una comunidad que funciona como un mecanismo de relojería y ver cómo todas las atareadas personillas se detienen, boquean, se hinchan y flotan ante la súbita entrada (o más bien salida) de la enrarecida atmósfera horaria; ¡pobres gentecillas asustadas,agitando brazos impotentes en el aire sin norte! Eso es lo que se siente: que se ha perdido un hábito.

Després de la les sessions d'electroteràpies i psicoteràpies durant el segon semstre de 1953, ens trobarem una nova Sylvia que retorna a l'Smith College aparentment plenament restablerta, culmina la seva carrera i, l'any 1955, aconsegueix una de les beques Fulbright mitjançant la qual podrà matricular-se al Newnham College de Cambridge.

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (1)

2011-12-05T17:49:00.001+01:00

Si amb "La campana de vidre" trobem el material passat pel sedàs de la ficció de la pròpia vida de Sylvia Plath, amb els seus diaris trobem exactament el contrari: la seva ficció passada pel sedàs de la pròpia vida. Frances McCullogh els definia com la seva obra més important, al costat dels seus poemes, ja que, a part de complir les funcions habituals d'aquesta mena d'escrits (afuar la memòria i mantenir una elucubració sobre la vida interior), en ella constituirien un lloc on dipositar els materials d'urgència extrets del subconscient, i en definitiva la llavor de gran part de la seva obra.

Sylvia Plath va ser una escriptora constant de diaris, des de la infantesa i fins a la seva prematura mort. Però no va ser metòdica ni ordenada,. No va ser metòdica perquè els diaris no cobreixen llargs i transcendentals períodes de la seva vida , ni ordenada, perquè els va anar seguint en diversos quaderns i fulls esparsos (hi cap la possibilitat que sigui aquest desordre el que justifiqui els períodes buits, és clar).

Els diaris que acaba de reeditar Alianza, amb traducció de José Luis López Muñoz, van ser publicats el 1995 sota la revisió de l'esmentada Frances McCullogh, i la supervisió del seu marmessor literari, el seu vidu Ted Hugues, i els seus hereus, els dos fills que va tenir amb ell. McCullogh ens adverteix en la nota introductòria que, per raons de protecció de la intimitat, moltes parts van ser suprimides (els fragments omesos són assenyalats dins el text).

En el pròleg, escrit el 1982, Hugues traça en unes poques línies un retrat de Plath com una autora apassionada per la tasca de perfeccionament constant de la seva obra. Segons ell, tot el que va escriure abans d'"Ariel", l'obra pòstuma que va editar ell mateix, van ser a penes subproductes de la recerca d'allò que realment buscava. ¿I què buscava?: Había algo en ella que hacía pensar en lo que leemos sobre los fanáticos que produce el islamismo: un deseo ardiente de apartar lo que impide una intensidad definitiva, una comunión con el espíritu, o con la realidad, o, sencillamente, con la intensidad misma.

Hugues la descriu com una persona amb moltes màscares, tant a nivell personal com en els seus escrits. Algunas eran fachadas para camuflarse, a base de tópicos y frases hechas; otras, mecanismos de defensa, gestos involuntarios. Y otras, finalmente, posturas deliberadas, intentos con los que trataba de encontrar las claves de un estilo u otro. Segons ell, Plath no va revelar la seva autèntica personalitat mai a ningú, ni a ell mateix, llevat, potser, dels darrers tres mesos de vida. Per a Hughes, la veritable essència de la seva personalitat es va revelar en els seus escrits, que cristal·litzarien al manuscrit de l'esmentat "Ariel", una personalitat, una realitat, que a ell li seria revelada després que ella recités tres versos mentre travessava un llindar, com si fos una veu que havia aparegut sobtadament dels llavis d'un mut.

Els diaris es divideixen en tres parts: els anys universitaris als Estats Units (1950-53), els anys universitaris a Cambridge, Anglaterra, i el retorn ja casada als Estats Units (1955-58), i els anys ja fora de la Universitat, primer a Boston i després a Anglaterra (1958-62).

En successius lliuraments comentarem cadascuna de les parts.

SYLVIA PLATH I LA CAMPANA DE VIDRE

2011-11-30T19:26:00.001+01:00

Sylvia Plath va morir pocs mesos després de complir els trenta anys, amb molt poca obra publicada: el seu primer llibre de poemes ("The colossus", 1961) i la seva novel·la "La campana de vidre", que va aparèixer el gener de 1963, a penes un mes del seu suïcidi, durant un dels hiverns més crus que es recorden a Anglaterra a les últimes dècades.
La novel·la va ser rebuda amb més indiferència que el recull de poemes, i indubtablement molta més de la que tindrien els llibres de poemes publicats pòstumament pel seu ex-marit Ted Hugues primer i la seva filla Frieda després. L'havia escrit el 1961, entre el naixement dels seus dos fills, i va aparèixer sota pseudònim (el de Victoria Lucas).

És bastant habitual considerar Sylvia Plath com una novel·lista menor, si se la compara amb la seva força com a poeta. També és usual considerar aquesta novel·la com molt influïda per la línia autobiogràfica iniciada per "El guardià en el camp de sègol" de J.D. Salinger, que seria el gran referent. La influència és notòria, si observem l'estructura de la novel·la, que conforma l'encadenament de breus capítols que segueixen la trajectòria del propi narrador en un marc temporal limitat. La peripècia vital, però, és molt diferent, i encara més el llenguatge. Tot i que Plath va fer un evident esforç de condensació, per despullar la prosa al màxim i fer-la tan esmolada com la de Salinger, de vegades es filtren petites troballes líriques d'alta intensitat. Però, sobretot, és la temàtica depressiva el que la diferencia de l'obra major de Salinger.

A un passatge de l'excel·lent pel·lícula "Sylvia" de Christinne Jeffs (2003), que narra essencialment la seva tempestuosa relació amb Ted Hugues, s'atribueix a Plath un comentari sobre la novel·la, de la qual diu que havia escrit per fer diners. Si possiblement va tenir aquesta intenció, i per això ajustaria la seva prosa a un estil que podia ser en aquell moment comercial, el cert és que la trama del llibre veu evidentment de la seva experiència després del seu últim any universitari a l'Smith College de Northampton, Massachussets, cocretament la seva estada d'un mes com a becària a la redacció d'una revista per a senyoretes, "Mademosiselle" (que apareix amb el nom canviat a la novel·la), i la seva posterior depressió en retornar a la llar familiar a Boston, amb el seu intent de suïcidi miraculosament frustrat i les successives estades a centres psiquiàtrics.

El llenguatge cru, acerat, polit com un mirall, d'aquesta obra, permet a Sylvia Plath narrar amb una aparent fredor aquesta dura experiència sense concessions ni escarafalls romàntics. No se'ns expliquen els motius, se'ns anuncien els fets des del monòleg interior implacable que ens explica com el personatge (ella mateixa, és clar) decideix, amb a penes vint anys, posar fi a la seva vida, malgrat eixir d'una actitivtat acadèmica brillant, malgrat posseir un físic evidentment atractiu, i, en definitiva, tenir pel davant totes les portes obertes vers un futur d'èxit dins un país que ja s'aboca al món com la gran potència dominadora. L'única llicència poètica en aquest punt és el recurs a la metàfora de l'opressora campana de vidre, probablement una manera d'intentar emular la cèlebre imatge tan comentada de l'obra de Salinger que, de la mateixa manera, li donava títol.

Amb aquesta veu interior però rarament objectivada de la protagonista assistim al seu itinerari a través de metges, institucions i centres de molt diversos tipus, i a la seva visió descarnada alhora que profundíssima de les persones que, des d'un costat i altre de la relació, poblen la dubtosa via de rehabilitació psiquiàtrica d'aquells anys, on no falten els exemples de pràctiques com l'electroxoc i la lobotomia.

Afortunadament, Sylvia Plath es va lliurar d'aquesta darrera, encara que no de repetides sessions d'electroteràpia, i també va esquivar -per desgràcia, només per uns anys- el fantasma del suïcidi, que en canvi a la novel·la sí efectua una de les companyes d'internament, l'ambigua i tensa relació amb la qual conforma un dels episodis més punyents de la novel·la. La modèlica manera en què se'ns presenta la notícia de la seva mort és un dels exemples més clars de la manera virtualment quirúrgica amb què opera el cisell narratiu de Plath.

Són aquestes, entre d'altres, les raons que fan d'aquest llibre una lectura absolutament indispensable per al qui vulgui aprofundir en la vida i obra d'una de les escriptores més profundes i autèntiques del segle XX.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (11). SENTIR EL JOC

2011-11-27T19:00:00.010+01:00

Crec que és un d'aquests dies que l'Albert Om rebrà un pretigiós premi pel seu programa de TV3, "El convidat". Com tots els programes, com tot a la vida, té coses i coses - per a mi, és clar-. Coses que m'agraden i coses que m'arriben a irritar. Però darrerament he vist dos lliuraments que m'han fet seguir-lo sencer i gaudir-lo especialment.

Ambdós tenien com a protagonistes personatges del món de l'esport, però res semblaria fer-los especialment connexos. Em refereixo a Isidre Esteve, el pilot de motociclisme que va quedar paraplèxic com a conseqüència d'un accident a una cursa, i Carles Rexach, conegut com a Charly, ex-futbolista i ex-entrenador del Barça.

El que crec que uneix dos temperaments aparentment tan diversos (vitalista, arriscat i agosarat com s'espera d'algú que participa en esports d'alt risc, el de l'Isidre, proverbialment calmut i allò que se'n diu pausat, el del Charly), és la capacitat que van demostrar de saber viure i aprofitar els moments on tot joc es decideix: en cada revolt i cada recta del camí, per al motorista, en cada pilota que s'apropa als peus per al futbolista.

El Charly va explicar a la càmera, o a l'Albert Om, vaja, que, de jugador, no podia entendre com companys d'equip, en les hores prèvies a un partit, es mostraven neguitosos i fins verbalitzaven el desig que allò, el matx, el seu desenllaç, ja hagués passat i fos el moment de recollir i anar cap a casa (naturalment, amb la victòria assolida). Ell, en canvi, deia que el que esperava amb ànsia era el moment del contacte amb la gespa, l'espera de l'oprtunitat, la probabilitat d'aquella jugada vistosa que podria néixer de les seves botes, l'ocasió excepcional i inenarrable, el punt de l'èxtasi, de la consecució del gol.

Acceptar jugar vol dir esperar el triomf, i acceptar la possibilitat de perdre. Sense aquesta possibilitat de la derrota, la victòria, el seu contrapes a la balança, no tindria sentit. El que té sentit en el joc és, precisament, apostar-h tot en una jugada, i confiar que, a tot el que la nostra habilitat i la nostra preparació i treball previs hagin pogut assegurar, s'afegeixi la cara favorable de l¡atzar per poder reeixir.

Ja arribarà després el temps per evocar, per ser sotmesos als assalts de la nostàlgia, aquesta forma substitutòria de l'experiència que tot sovint ens fa l'ullet per convidar-nos a l'autoengany. No em va semblar que cap dels dos, Isidre i Charly, s'hi hagin deixat seduir per aquesta forma de la paràlisi. Ambdós em van semblar conscients dels temps i els nous jocs que els toca encarar. separats del que havien estat objecte central de la seva vida per un accident, en un cas, o pel simple decurs inevitable del temps, en l'altre.

Coherents amb la forma amb què van saber gaudir d'aquella, accepten que el passat no retorna i que el futur se'ns va de les mans si no el mirem de front.

UN TSUNAMI...AMB RETRUC

2011-11-21T18:19:00.005+01:00

Era la crònica d'una inundació anunciada, però suposo que no per això menys dolorosa per alguns (la que no estava prevista era la inundació real de parts del nostre territori , amb resultats tràgics com a Onda o espectaculars com a alguns barris de Tortosa). El tsunami popular d'ahir només té el pal·liatiu de l'efecte diversitat dels resultats a Catalunya i el País Basc, però en el nostre cas és un pal·liatiu amarg, ja que el que absorbeix la major part de l'efecte és la dreta nacionalista (amb un cap de llista poc afí a aventures independentistes).

Els resultats a Catalunya, però, coincideixen amb el total estatal en un punt, i és que mostren molt significativament que la desfeta dels socialistes és la clau. El PP només creix poc més de cent mil vots en relació a les generals del 2008, mentre el PSC perd quasi vuit-cents mil. Tampoc Iniciativa sembla ser el destinatari de la migració: guanya més o menys com el PP, cent mil. La resta es poden atribuir potser a parts iguals a l'abstenció, que creix més de tres punts, a CiU, i a petites formacions. La relació amb els resultats a l'Estat són anàlegs: PSOE perd més de quatre milions de vots, però el PP només en guanya sis-cents mils, i els mateixos Izquierda Unida, sense comptar Iniciativa per Catalunya.

La conseqüència de tot plegat ens pot dur a pensar que és l'esquerra, més o menys tèbia, la que rep el càstig dels seus votants per les conseqüències del seu govern. La dreta no rep càstig, els seus votants es consideren sempre en el millor dels mons possibles. I si els seus mandataris fan el que fan, ben fet està.

Això sembla, si més no, cert en aquesta contesa. Els governs de dretes de les Comunitats Autònomes no han pagat tribut, si bé tampoc han pujat espectacularment malgrat l'ensulsiada socialista. Potser amb el temps i l'avançament previsible cap a mesures im-populars, el PP i la dreta convergent-unionista acabin tastant la mateixa medecina.

NO EN SÉ

2011-11-19T12:35:00.010+01:00

En una jornada com la d'avui, en què els honestos i honestes ciutadans i ciutadanes som convidats oficialment a reflexionar, just i prou per emetre la nostra màgica butlleta que concentra la nostra capacitat permesa de contribució a la democràcia que ens empara, en una jornada com aquesta, em dóna per reflexionar sobre el sentit real de la nostra particpació.

I se m'acut que cada cop més perdem més el sentit de la nostra paticipació. I no només en la política. De fet, em ve més de gust parlar de la pèrdua constant de participació en altres àmbits, en els àmbits associatius, culturals... artístics en general.

Sentia ahir al programa "L'oracle" de Xavier Grasset el musicòleg Jaume Ayats, autor del recent estudi "Els segador, de cançó eròtica a himne nacional", reflexionant sobre la pèrdua col·lectiva de l'hàbit de cantar. Una frase recollida em sembla molt avinent: és lamentable sentir tan sovint els nostres polítics i dirigents negant-se a cantar al·legant que podrien ocasionar pluja. Deia Ayats que expressions com aquesta haurien de prohibir-se.

I el cert és que massa sovint busquem excuses sobre la nostra pretesa ineptitud per evitar cantar, pintar, escriure... Sense adonar-nos, hem perdut el fil amb la creativitat que espontàniament ens sortia quan érem infant, i un tel de vergonya ens oculta el talent natural i ens condemna a l'actitud d'espectadors i adoradors dels pocs escollits que tenen dret a ser reconeguts com artistes. De tant de dir-nos: d'això no en sé, acabarem tots per no saber.

Ens diuen també: de l'economia, de la política, no ens sabeu, deixeu que se l'emmaneguin els experts. Potser fins i tot ha arribat el dia en què, a la manera d'Unamuno, diem: no sabem produir, deixem que ho facin uns altres.

A Reus, una iniciativa singular, anomenada El Ressupó, està oferint concerts en petits espais amb alguns dels músics que estan forjant un emergent entrellat de talent al nostre país. Vaig assistir anit al concert a un restaurant situat a una de les antigues naus industrials que, entre el passeig de Mata i el Mercat Central, conformaven dècades enrere el que avui diríem un cluster d'elaboració de derivats vinícoles. Avui queda poca cosa d'allò: només sobreviuen algunes naus reconvertides, com en el cas del restaurant Reusfusió, on va actuar Quart Primera.

En aquest espai que evoca encara un impuls productiu avui en declivi i en permament expectativa de refundació, les cançons íntimes i despullades interpretades en solitari pel líder i ànima creativa dels Quart Primera, Pere Jou, van fluir elegants en un ambient on semblaven encaixar com si fossin unes peces més de les magnífiques voltes del sostre que el temps ha respectat. I quan, com ens havia avisat, en Pere Jou va concloure amb el molt afortunat tema "Doctor" i ens va convidar a cantar, o molt em vaig enganyar o molts dels presents vam saber entonar acceptablement. Ens havíem oblidat que no en sabem?

Fotografia d'Aleida López

LES PASSIONS DE PORCEL I VILLALONGA

2011-11-17T17:36:00.007+01:00

Amb el títol de "Les passions ocultes", ha aparegut per fi el volum de cartes completes entre els dos grans novel·listes mallorquins del segle XX, Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel. L'edició, de l'editorial Proa, ha anat a càrrec de Rosa Cabré, que les va rebre de mans del propi Porcel a principis dels 90. Un total de 485 cartes que abarquen un període llarg i intens, entre 1957 i 1976 (el primer va morir el 1980), que abraça alhora diverses etapes. En essència, la trajectòria que va de la coneixença per part del jove, tímid però ambiciós Baltasar Porcel del mestre del qual busca consells per engegar una carrera literària, a la relació del ja consagrat autor Porcel, ben establert en el món editorial barceloní, que serà clau per rellançar la carrera del mestre oblidat.

La correspondència també es pot dividir en dues etapes per l'ús de la llengua. Durant els primers anys, ambdós usaran el castellà, i nos erà fins al mitjan seixanta que adoptaran el català. En el cas de Villalonga, la seva reticència cap a la llengua catalana, tot i mai no superada, va ser vençuda precisament a causa de l'èxit de les edicions de les seves obres en la seva llengua materna, després d'anys d'infructuosos intents d'obrir-se pas en la literatura castellana.

Potser bona part de la reticència envers el català li venia a Villalonga del coneixement una mica distant, una mica filtrat per la visió illenca, de la cultura del Principat, i també per la influència i podríem dir ingerència de l'editor Joan Sales, del qual ja coneixíem per la publicació de la seva relació epistolar amb Mercè Rodoreda la seva visió intervencionista de la tasca d'editor.

I, segons sembla que també desvelen les cartes, també podria influir en la seva ànsia de distanciament la presència de la muller de Sales, Núria Folch, que hauria sotmès a l'escriptor a un veritable assetjament sentimental.

Com en moltes d'aquestes edicions, un dels aspectes més morbosos és conèixer de primera mà les males opinions, rancúnies i vendettes envers tercers autors. Cela, Vidal Alcover o Bauçà desfilen per la lletra impresa des de les lletres que en l'origen formaren part d'un diàleg íntim, potser sí d'une passions que foren ocultes i que ara deixaran de ser-ho. La seva rellevància és tan singular que el Teatre lliure ha anunciat ja la dramatització d'aquest diàleg en una adaptació que estrenarà el mes vinent a la seva seu al barri de Gràcia, sota direcció de Pau Carrió.

Fotografia superior: Llorenç Villalonga i Baltasar porcel. Fotografia inferior: el matrimoni Sales-Folch amb la seva filla

CITA A BALAGUER AMB MANEL I ANTÒNIA FONT

2011-11-08T20:01:00.007+01:00

Malgrat la pluja, la distància, l'hora avançada... l'ocasió s'ho valia. Balaguer ens esperava, dins la seva festa major tan estranyament situada al calendari, amb un concert que agrupava els dos grups que ara per ara dominen sens dubte el panorama, d'altra banda tan exitós, del pop-rock català. Manel, el portaestendard de la nova fornada, i el mallorquins Antònia Font, que són -si els Sopa de Cabra no acaben per decidir-se a retornar de ple- els que duen el penó del rock català més antic.

D'entrada, la capital de la Noguera ens va rebre ensopida, recollida en una freda humitat que semblava desprendre's del tranquil Segre que corria mandrosament per la seva ben cuidada llera. Era obvi que encara estàvem lluny del nucli de la festa, que imaginem deu ser aquesta setmana ja entrada. De festes, realment, només en donava l'aire la concentració de firaires estesa a una esplanada de la zona esportiva, just entre el pavelló polisportiu i el dit nou pavelló, un recinte bàsicament firal, on estava programat el concert. Les firetes, de fet, ja vegetaven més que altra cosa al voltant de les deu, i no es veia gairebé una ànima al voltant del pavelló nou quan ja arribava l'hora d'obrir portes.

Falses impressions. El pavelló es va anar omplint i quan, amb una mica de retard, van començar el Mine obrint foc, l'animació ja era palesa. Els Mine, grup barceloní, van demostrar l'excel·lent salut del pop català, i van donar una entrada molt agradable als Manel.

Una mica escurçada, i amb problemes evidents de sonoritat, l'actuació de les estrelles del moment va resultar, tanmateix, tan demolidora com cabia esperar. I el millor que es pot dir dels Antònia Font és que encara van atiar un punt més el caliu. Són molt diferents un grup i altre. Els Manel fan una veritable posada en escena del concert, que té un aire teatralitzat malgrat que sigui la seva magnífica música i les seves no menys magnífiques lletres les que situen sàviament en primer pla. Els mallorquins, tot i el lideratge discretíssim i peculiar del genial Joan Miquel Oliver, proporcionen un concert més clàssic, amb menys cartró diríem, sobretot per l'entrega i capacitat comunicativa del cantant Pau Debon.

Exemples cadascun de generacions que conceben sens dubte la música de maneres prou contrastades, que ajuden a mostrar el que va d'una generació a l'altre, ambdues bandes tenen en canvi un tret comú, la dificultat de les lletres... I, tanmateix, calia estar allà, davant l'escenari, per comprovar quanta gent, jove i no tant, se les coneix perfectament i és capaç de repetir-les íntegrament!

Els Manel, amb uns textos molt elaborats, sintetitzen en els tres o quatre minuts de cada cançó una veritable historieta, de vegades un perfecte relat. Els Antònia Font llancen la seva allau d'imatges surrealistes o impressionistes que evoquen més emocions i sensacions que històries concretes (hi ha excepcions, com un parell de temes del darrer disc, "Lamparetes", una de les quals, "Es far de Ses Salines", va ser una de les lamentablement sacrificades per les imposicions horàries que van fer escurçar també la seva presència).

N'hi va haver prou? És clar que no!!! O és que ens podrem cansar mai de veure dos grups tan sensacionals?

No és una queixa, és una resignada constatació.

Fotografies: Elena Giménez

DIA DE DIFUNTS

2011-11-02T23:36:00.002+01:00

De vegades les lectures que un emprèn arriben com caigudes del cel, com si algun déu -benèvol o malèvol, depèn- efectivament manegés els fils del destí. El destí nostre i el del llibre, que és tan com dir el de l'autor, el que ens parla des dels escrits, en la distància de l'espai i del temps. de vegades una distància insalvable pels mitjans directes, quan es tracta de la barrera temporal que posa el temps. Concretament, és clar, el temp exhaurit, el temps finit que imposa la mort.

Guy de Maupassant, el clàssic francès de la segona part del XIX (va néixer el 1850 i va morir prematurament abans que el segle morís alhora), em parla aquests dies a través de la seva novel·la "Bel-Ami" ,una novel·la llarga que destaca en una extensa obra on el més destacable, o almenys el que més celebritat li van donar, van ser tanmateix els relats curts.

Divertida farsa social de vegades, greu i lúcidament pessimista visió de la Humanitat, d'altres, el llibre em va venir aquestes dates amb unes pàgines que giren al voltant de la mort amb singular profunditat. Un parell de paràgrafs de mostra (de la clàssica traducció de Domènec Guansé per a la Biblioteca A tot vent):

Durant uns anys havia viscut, menjat, rigut, estimat i esperat com tothom. I ara tot havia acabat, acabat per sempre. Una vida! uns dies, i després no res! Naixem, creixem, som feliços, esperem, i morim. Adéu, home i dona, tu no tornaràs mai damunt la terra! I tanmateix, cadascú porta en ell el desig febrós i irrealitzable de l'eternitat; cadascú és una mena d'univers dins l'univers, i cadascú s'anihila ben aviat completament en el podrimener dels gèrmens nous. Les plantes, les bèsties, els homes, els estels, els mons, tot s'anima, i mor després per a transformar-se. I mai un ésser -insecte, homes o planta- no reviu! (...) Quina diferència hi havia, doncs, entre els uns i els altres? Unes quantes aurores de més, vet aquí tot.

Aquestes reflexions, induïdes al protagonista per la mort del seu amic i valedor en la carrera de periodisme, van precedides a la novel·la per les sàvies observacions d'un dels companys de premsa, un ja veterà poeta. Però el que vull reproduir per acabar aquest article no és la mateixa tonalitat de sàvia desesperança que tenyeix el discurs del poeta sobre la banalitat de la vida i la seva condició efímera, sinó les observacions podríem dir preliminars que fa sobre la vida social i política: En el món dels orbs, els bornis són amos. Mireu, tota aqueixa gent, són mediocres, perquè tenen el pensament entre dos murs -els diners i la política-. Són gent inculta, estimat, amb la qual és impossible de parla de res, de res del que a nosaltres ens agrada. Llur intel·ligència és pobra, o, millor dit, prostituïda.

La gran literatura és intemporal, certament, i fins i tot quan aborda temes aparentment contingents, sol resultar-nos sorprenentment actual. Com si l'autor, en efecte, estigués parlant-nos a cau d'orella, assegut a la butaca del costat.

EN EL CENTRE DE L'ESPIRAL I CAP AVALL

2011-10-28T20:23:00.007+02:00

Brussel·les ha estat l'epicentre financer d'aquesta setmana, amb permís de Berlusconi, que sembla més interessat en la part posterior d'algunes companyes de cimera que en les turbulències financeres que sacsegen el seu país (el que ell creu ben seu).

Si una cosa resulta clara del que ha deparat aquesta cimera, on, entre d'altres coses, s'han acordat una quitança de part del deute grec, i la creació d'un fons d'estabilitat europeu per garantir l'emissió de bons dels estats membres d'un bilió d'euros, és que ens movem en solucions desesperades que miren de contenir el gran forat causat per l'espiral especulativa que es va generar amb el deute , i no precisament el públic sinó el privat. (Vegeu el comentari molt clarificador de José Carlos Díez a El Periódico).

Be, també queda clar que s'exigeix a Espanya més reformes, en primer lloc contra un atur que castiga ja el 20 % de la població activa. En boca d'aquestes autoritats, això només es pot llegir en sintonia amb les exigències de la nostra patronal, que demana més flexibilitat laboral, i més abaratiments i agilitacions de l'acomiadament. És a dir, més de la línia que precisament ens porta camí de rècords històrics en la destrucció de l'ocupació i el consegüent creixement de l'atur, com reconeixia avui el ministre de Treball Valeriano Gómez.

I en segon lloc, més garanties a la banca espanyola, que haurà de recapitalitzar-se més. La nostra banca se sent maltractada, però suposo que no exactament els directius, que continuen pujant els seus sous, el doble que els beneficis en els últims sis anys.

Què fer, doncs? Continuar alimentant la boca del nostre sistema financer que desemboca a un forat que sembla que no té fi? O buscar serioses alternatives?

Hi ha qui les busca i les promou: un sistema que es basi en la sobirania dels ciutadans i no en la capacitat de maniobra de les elusives direccions dels anomenats mercats.

www.canalsolidari.org

LA VIDA AL FILFERRO D'ANNE SEXTON

2011-10-22T10:58:00.007+02:00

Anne Sexton, una de les poetes més singulars del segle XX, va néixer a Newton, Massachusset el 1928, i va morir a Wesport, una altra ciutat de Massachussets, el 4 d'octubre de 1974.

La seva biografia sembla recórrer un sinuós camí de lluita contra les tendències autodsestructives de la depressió profunda, i la por a la pròpia malaltia mental. Una vida que proporciona prou elements per al tractament melodramàtic i que alguns han identificat amb detall de conegudes pel·lícules com Twin Peaks, però que va tenir una transcendència literària enorme a partir que, precisament com a conseqüència d'un primer tractament psiquiàtric a 1955, després del que ara diríem una profunda depressió post-part, prengués interès per la poesia a suggeriment del seu metge. Va assistir a diferents tallers literaris, principalment el del cèlebre poeta Robert Lowell, on coneixeria Sylvia Plath, amb la qual compartiria tants elements vitals i literaris.

Montserrat Abelló, la poeta tarragonina que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ara fa tres anys, havia nascut deu anys abans que Anne Sexton, i va debutar en la poesia més o menys al temps que ho feia aquesta, a la dècada dels seixanta. Ara farà vint anys, per tant ja a una edat avançada, va publicar una antologia de traduccions de poetes dones de parla anglesa, entre elles Adrienne Rich, Syvia Plath i la mateixa Sexton. Després traduiria obres de Rich i Plath, incloent pel que fa a aquesta la gran antologia "Sóc vertical" (Proa, 2006). Ara publica a la mateixa editorial una antologia d'al voltant de setanta poemes d'Anne Sexton que recorre els vuit llibres que va publicar , entre 1960 i 1975 ("Com ella. Poemes escollits (1960-1975)").

El títol fa referència a un dels seus poemes més coneguts, on s'autodescrivia en tres estrofes que l'assimilaven a una bruixa, a la mestressa d'una casa d'inquietants formes salvatges, i a una aventurera. Era el poema amb què solia iniciar els seus recitals. Va arribar a fundar un grup de rock que es deia Anne and her kind. Aquest poema acaba amb uns versos molt expressius on es declara com la dona que no està avergonyida de morir.

Tanmateix, en la selecció de Montserrat Abelló apreciem la varietat de registres i de la riquesa dels temes de la realment impressionant producció poètica de l'autora nord-americana. Es va iniciar fent una segurament inevitable referència als tractament psiquiàtrics, amb "To bedlam and part way back"(Al psiquiàtric i a mig camí de tornada,1960). Probablement sempre va viure obsessionada pel record de la seva àvia, que va morir en un centre psiquiàtric, tant com devia estar marcada pel record d'un pare amb episodis recurrents d'alcoholisme. No hi falten referències a la religió, molt abundants especialment en els seus darrers llibres, "The Death Notebooks" (Les llibretes de la mort, 1974) i "The awfull rowing toward God" (El terrible remar cap a Déu), 1975.

Les referències poden fluctuar entre la ironia i la descarnada irreverència, però poden revelar també genuïnes epifanies que ens apropen a experiències transcendents. Així, a "Gods" (Déus) del primer dels llibres citats, fa una llarga descrició de la recerca de la divinitat per diferents espais físics i literaris, i conclou així:

Va anar a l’Atlàntic, al Pacífic, perquè segurament Déu...

Ningú.

Va anar al Buda, el Brahma, les Piràmides
I hi va trobar postals immenses.

Ningú.

Llavors va fer el viatge de tornada cap a casa
I els déus del món estaven tancats al lavabo.
A la fi!
Va exclamar.
I va tancar la porta.

Tot poeta ha de manejar-se amb el llenguatge per donar sortida a expressions d'un material que sovint frega amb l'inefable. Un cop va declarar: Els meus admiradors creuen que m'he guarit, però no, només m'he fet poeta. Al poema "Words" (Paraules) ens deia:

Compte amb les paraules,
fins les més miraculoses.
Per a les miraculoses fem tot el que podem,
a vegades ens envaeixen com insectes
i no deixen cap fiblada, sinó un bes.
Poden ser tan bones com dits.
Tan de fiar com la roca
on hi enganxem el cul.
Pero també poden ser flors o nafres.

Tanmateix, m'enamoren les paraules.
Són tórtores que cauen del sostre.
Sis taronges sagrades assegudes a la meya falda.
Són arbres, les cames de l'estiu,
i el sol, el seu rostre apassionat.

Tanmateix, sovint em fallen.
És tant el que vull dir,
tantes histories, imatges, proverbis, etc.
Però les paraules no són prou bones,
les equivocades em besen.
De vegades volo com una àliga,
però amb les ales d'un fraret.

Però tracto de tenir-ne cura
i ser gentil amb elles.
Ous i paraules s'han de tractar amb cura.
Un cop es trenquen són coses impossibles d'adobar.

Acabo amb un dels seus darrers poemes. "Old wire" (Vell filferro):

La meva fe
és un gran pes
que penja d'un petit filferro,
com fa l'aranya
que penja el seu fill a una teranyina,
com fa el cep,
retorçat i de fusta,
amb el raïm
de grans com ulls, com tants angel s
quan baIlen a la punta d'una agulla.

Déu no necessita
tant de filferro per mantenir-se allí,
soIs una vena prima,
amb la sang empenyent endavant i endarrere,
i un poc d'amor.
Com és sabut: L'amor i la tos
no es poden amagar.
Fins i tot un xic de tos.
Fins i tot un xic d'amor.
Així que, si tan sols tens un filferro prim,
a Déu tant li fa.
Ell entrarà a les teves mans
tan fàcilment com els deu centaus
que serveixen per obtenir una Coca-Cola.

Ens queda la poderosa imatge de la dona trontollant mentre avança per un fi i malmès filferro. I ens queden totes les paraules que amb tanta cura va saber tractar. Quan va posar fi a la seva vida, tancant-se amb el motor del cotxe en marxa al garatge de casa seva, aquell octubre de fa trenta-set anys, venia d'acabar de polir detalls de l'edició del seu últim llibre amb la poeta i íntima amiga, Maxine Kumin.

OBRIR ELS ULLS, OBRIR LA MENT

2011-10-19T17:16:00.006+02:00

Cal viatjar per obrir la ment, per instruir-se en la diferència que impliquen les altres identitats o, potser més pròpiament dit, per adonar-se que la pròpia identitat és també diferent. O sigui, que no som únics, universals ni eterns.

Segurament es pot viatjar amb la ment, en vehicles virtuals tals com la literatura, però la proximitat, la veracitat que aconsegueix la percepció a través dels propis sentits, sens dubte ens eleven a un altre grau d'experiència. Però no és menys cert que sense una actitud prèvia subjectiva, sense una predisposició receptiva, aquesta experiència serà absolutament superficial, si no buida. Cal tenir ulls oberts, que vol dir: la voluntat d'obrir-los i la disponibilitat per comprendre. Allò que es diu obertura mental.
Només aleshores, quan mirem i observem i, més encara, sabem desplaçar-nos no solament en l'espai sinó també en el temps, aprenent una mica de la Història que ens ajuda a entendre perquè les coses han arribat a ser el que son, copsarem els punts d'experiència comuna que ens fan a tots humans.

Dic això arran d'un viatge a Praga, la bellíssima capital de la República Txeca. El viatger inadvertit pot gaudir de l'herència cultural tan palpable en tants detalls de la seva riquesa actual, però poques referències trobarà al seu passat recent de dependència alemanya si no es documenta mínimament.

En un llibre precisament documentat i il·lustrat excel·lentment, Harald Salfellner ens mostra la relació amb la seva ciutat del gran escriptor de Praga de llengua alemanya, Franz Kafka ("Franz Kafka y Praga", Vitalis, 2007). En aquest llibre podem descobrir que l'herència alemanya de l'actual Bohèmia txeca es remunta a molts segles enrere i que en els temps de Kafka feia més de tres segles que la regió estava sota el domini austríac. En la cruïlla dels segles XIX i XX, quan viu Kafka, els txecs van passar per qüestions demogràfiques i al voltant del gran desenvolupament industrial de la regió (el que la va fer la principal zona industrial del pròsper Imperi Austro-hongarès) a ser la població majoritària. La població alemanya, tanmateix, encara acaparadora del poder econòmico-polític i de l'hegemonia cultural, es resistia a cedir-lo. Esdevé una autèntica guerra de posicions que esclatà durant el govern del polonès Kazimierz Badeni, al qual l'emperador Francesc Josep I va nomenar primer ministre el 1895. Badeni havia de buscar un difícil equilibri entre el mosaic d'aspiracions d'alliberament nacional que ja agitaven l'Imperi, i va promulgar uns decrets lingüístics a la província de Bohèmia que equiparaven l'idioma txec i l'alemany en l'àmbit administratiu, i obligaven doncs als funcionaris alemanys destinats allí a conèixer el txec. La insurrecció de la població alemanya va ser virulenta i massiva. Cito textualment el llibre: no sirvió de nada argumentar que a los checos que vivían en su propia tierra patria, ahora objeto de colonización, también se los había obligado durante siglos a aceptar que el idioma oficial fuera el alemán, porque se objetó que la mayoría de los checos de todas formas hablaba alemán y que las circunstancias eran totalmente diferentes.

Prenent perspectiva, doncs, i comparant el que ens envolta amb el que tenim més enllà de les nostres petites fronteres, ens adonem de com, de vegades, les circumstàncies poden assemblar-se tant en diferents països i èpoques. Quant aquestes circumstàncies revelen conflictes en realitat similars, novament, només el coneixement i l'estudi d'aquestes mateixes circumstàncies ens poden vacunar contra la repetició i l'enquistament dels conflictes.

Els txecs es van trobar en la I Guerra Mundial una ocasió única per emancipar-se, i la van saber aprofitar. L'estat txecoslovac naixia el 1918, encara no fa un segle. L'actual República Txeca, després de la secessió amistosa d'Eslovàquia després de la caiguda del teló d'acer, n'és la seva orgullosa hereva.

LA LITERATURA OCULTA DE J.D. SALINGER

2011-10-17T12:01:00.013+02:00

El debat en el si de l'hermenèutica de l'art sobre la transcendència de la biografia de l'autor, de l'artista, en relació a la seva obra, és inexhaurible. Algun cop ens hi hem referit en aquest bloc, i realment sembla haver-hi tantes conclusions com opinions.

Si hi ha un artista exemplar per a centrar el debat és Jerome David Salinger (Nova York,1919 - Cornish, New Hampshire, 2010). Mundialment famós per la seva singular novel·la "The catcher in the rye" ("El guardià en el camp de sègol",1951), i aclamat pels seus escassos volums de relats posteriorment publicats, la seva fama es va multiplicar al llarg de dècades de no publicar i d'intentar substreure's de l'atenció pública.

En efecte, després que que aparegués "Hapworth 16, 1924" a The New Yorker l'any 1965, i després que diferents rumors reiteratius sobre l'edició en llibre del relat o de promesos relats posteriors es frustressin, ja a mitjan del setanta Salinger era una llegenda universal pel seu silenci i pel seu apartament dels àmbits literaris. No per això va deixar de protegir el contingut de la seva obra publicada i la seva intimitat, en diversos plets o accions contra editorials i publicacions. Un dels més transcendents va ser a data tan tardana com juny de 2009, el que va sostenir contra una editorial sueca poc rellevant que va publicar una pretesa seqüela de "The cathcher", i que es va emparar en el dret a la paròdia i al caràcter d'obra independent de la novel·la del seu autor i propietari. Salinger va guanyar en el que és un veredicte bàsic per a la legislació americana sobre el dret de propietat de l'autor sobre els sues personatges de ficció.

Salinger sempre va comptar amb la col·laboració sense escletxes de la seva agència Ober Associates (la mateixa de Faulkner, entre d'altres) per guardar zelosament els drets que mantenia tenir, però això no va impedir que transcendissin molts detalls sobre la seva vida, que es publiquessin o es donessin a institucions privades les cartes personals, o que es publiquessin llibres relacionats amb la seva vida, com el de l'escriptora Joyce Maynard, que va incloure a les seves memòries de 1998 un retrat molt amarg de la seva relació sentimental amb Salinger-i posteriorment va treure a subhasta les seves cartes-, o el de la seva pròpia filla Margaret, un llibre també força denigratori ("Dream catcher. A memoir", 2001). Tampoc va impedir, al contrari, el creixement de la seva fama, i de la seva aurèola de personatge ocult i misteriós, amb tota la xafarderia consegüent que sembla que tant el va mortificar.

Tampoc va poder impedir la publicació de biografies."A live raised", escrita per Kenneth Slawensky, el mantenidor durant anys del web sobre Salinger dead caulfields, es va publicar després de mort l'autor el 2010. Ha estat publicada en castellà per Galaxia Gutemberg com "J.D. Salinger, una vida oculta". Es tracta d'una biografia respectuosa, que no defuig els detalls bàsics de la seva vida, però evita amb molt bon tacte gratar en els aspectes que podrien resultar més escabrosos, i en canvi se centra amb notable brillantor en desxifrar les claus que relacionen aquests fets bàsics de l'experiència i vivències de l'autor amb la seva obra.

Podem així constatar la transcendència que va poder tenir la seva experiència esfereïdora i traumàtica en la II Guerra Mundial , on va participar activament com a soldat en el desembarcament de Normandia, en la invasió d'Alemanya, i en l'alliberament da camps de concentració, i també com a agent de contraespionatge responsable de detenir i interrogar col·laboracionistes nazis. Transcendència manifesta no solament en relats com "Per a Esmé, amb amor i abjecció", dins de "Nou contes", i en alguns dels molts breus relats que tracten -sempre tangencialment- la seva experiència bèl·lica, sinó sens dubte en les seves obres majors, en especial els cicle de relats de la família Glass.

També podem comprovar la seva fervorosa vocació literària juvenil i la seva ambició, acompanyada sempre d'una gran seguretat i confiança en la seva pròpia qualitat. Per exemple, sabem així que només aquesta ambició el podia dur a vendre els drets d'un dels seus relats a Hollywood, el també inclòs a "Nou contes", "L'oncle Wiggily a Connecticut", que va esdevenir el 1950, un any abans de publicar "The catcher", una pel·lícula amb guió de Julius i Philip Epstein (els de la mítica "Casablanca"), titulada "My foolish heart", que va deixar per al record una nominació a 'Òscar per a Susan Hayward i una cançó de Victor Young que ha esdevingut un standard, amb el mateix títol de la pel·lícula. Això i una demostració de la manera en què es pot tergiversar una obra a l'anomenada fàbrica de somnis, i que va vacunar força a Salinger per repetir l'experiència. Si bé ho va intentar algun cop més encara amb alters relats , empre es va negar en rodó a vendre els drets sobre les seves més cèlebres i cobejades obres.

Experiències concretes com aquesta i els seus múltiples enfrontaments amb les editorials i editors de revistes expliquen també la seva obsessió per controlar totes els aspectes de l'edició, fins i tot pel que fa a les traduccions. Per una traducció de "The catcher" a l'hebreu, a 1974, per exemple, va denegar la seva conversió en un títol diferent al literal. La seva explicació és molt convincent: l'original té tan poc (o molt) sentit an anglès com en una altra llengua. En efecte, el tìtol té una explicació clara si es llegeix el llibre, en el capítol de la conversa de Holden Caulfield amb la seva germana Phoebe, on li exposa el seu somni sobre el seu paper de protector dels infants que s'extravien enmig del camp de sègol, i que s'origina en una mala interpretació del personatge d'una cançó de Robert Burns, entre agafar (catch) i trobar (meet). Alguna cosa va fallar, per això, al nostre àmbit català, quan Xavier Benguerel va poder publicar la seva traducció de 1965 amb el títol de "L'ingenu seductor" que sens dubte hagués horroritzat Salinger.

Encara que és bastant coneguda l'afició de Salinger per les filosofies orientals, especialment el vedanta i l'escola zen japonesa, podem seguir en el llibre les principals fites del seu recorregut i la seva relació personal amb centres religiosos i de filosofia índia o japonesa que van ser introduïts a Occident al segle passat per grans mestres com Vivekananda o D.T. Suzuki. Se'l pot considerar un avançat en aquest apropament de l'art a la mística oriental, que tants malentesos han generat en la seva adscripció o filiació pop, tant a prop des seus coetanis beat com Jack Kerouac, dels quals sempre va abominar, com de la generació del flower-power, de la qual sens dubte no opinaria millor. En tot cas, va ser aquesta indagació en la filosofia oriental la que va apropar-lo a la que seria la seva segona dona i mare dels seus dos fills, Claire Douglas, però que potser també és una de les claus que va acabar distanciant el matrimoni. I una relació, sobretot, clau per entendre la seva obra a partir, almenys, de la publicació del seu recull "Nou contes" a 1953. En aquest recull va compilar contes escrits abans de "The catcher", però va afegir un darrer, "Teddy", que és clau per rellegir els anteriors i entendre el procés posterior de relats, tots ells centrats en la família Glass, i que acaba amb el "Hapsworth", el darrer i mal rebut que va publicar. A "Teddy" es formula una condensada visualització de conceptes vedàntics com la reencarnació i zen com la manca de subjecció als sentiments i a la lògica. A través d'aquest relat reformula i recondueix el sentit del primer, el celebrat "Un dia esplèndid per al peix plàtan", relat que ja havia publicat al The New Yorker el 1948 i que sens dubte era prou enigmàtic. Abans, tanmateix, poc després de "The catcher", havia publicat un altre relat inclòs a la compilació, "El període blau de Daumier-Smith", si bé no al New Yorker sinó a una revista anglesa. En aquest relat, no dels més celebrats del llibre, ja trobem una clàssica il·luminació mística molt zen.

La reconducció del sentit del "Peix plàtan", on assistim a la mort de Seymour Glass, per suïcidi, li va obrir la llarga trama del cicle de relats Glass en el qual va treballar almenys fins a 1965, i que probablement va continuar elaborant en la seva soledat. Nombrosos seguidors i crítics li han retret que no continués la seva tasca de publicar, acceptant que va ser la seva voluntària renúncia a la fama i als seus efectes banals el que va fer-li tancar una tasca que, paradoxalment, una sincera voluntat de servei li hagués pretesament imposat. Potser ho diuen els mateixos crítics que el van maltractar almenys després de "Franny", el relat de 1955. Si bé els relats que va venir publicant després van ser acollits de manera fervorosa pel públic, no va ser el cas de molta part de la crítica professional, que en general va ser implacablement dura, incloent bona part del consell de redacció del New Yorker, on, segons revela el llibre, no hauria pogut publicar alguns dels últims relats de no haver comptat amb el suport incondicional del seu màxim responsable, William Shawn, que havia succeït el mític fundador Harold Ross a finals de 1951.

Slawenski s'hi refereix així a aquesta censura, al final del llibre: Por lo menos durante una época, Salinger pudo considerarse a sí mismo un profeta americano, una voz que clamaba en el desiero urbano. En nuestros días, es recordado por la brevedad de su testimonio y todavía se le censura por su negativa a continuar, como si le debiera al mundo más de lo que ya había dado. De alguna manera, de una forma casi tan mísitca como las suaves epifanías de sus relatos, el paso del tiempo revelará que J.D. Salinger cumplió hace mucho tiempo con su deber de autor y quizás incluso con su vocación como profeta. El resto de las obligaciones nos corresponden a nosostros. De este modo, la historia de Salinger continúa, pasando del autor a los lectores para que la completen. Al examinar la vida de J.D. Salinger, con todas sus tristezas e imperfecciones, junto con los mensajes que ofrecen sus escritos, nos corresponde a nosotros reevaluar nuestras propias vidas, examinar nuestras `propias relaciones y sopesar nuestra propia integridad.

Estic convençut que el deure de la literatura és apuntar a l'interior de les persones i de la Humanitat sencera, és una missió que duu implícit un missatge, segurament un missatge ocult, i que no és textual ni comporta un discurs filosòfic directe. Com ens va ensenyar Salinger, que sens dubte va assumir una percepció de la seva comesa com autor com a deure de caire sagrat, la ficció elabora aquests missatges amb les imatges que ha de saber transmetre i fer arribar. I si ho aconsegueix, si l'autor reïx, no ens farà millors, però ens farà qüestionar-nos, com diu Slawenski, la nostra integritat. Tornant la mirada a Holden, el personatge emblemàtic que va sorgir de la ploma de Salinger i que tant i tantes coses diverses ha significat per a generacions senceres de lectors, l'autor ens haurà trobat, no agafat.

UNA PIULADA SOBRE LA BREVETAT

2011-10-10T19:06:00.008+02:00

Segons vaig sentir, la prestigiosa revista SCIENCE ha publicat recentment un estudi sobre la sensació de felicitat de les persones basat en el rastreig dels missatges que es creun via Twitter a determinades hores del dia. La conclusió en si era prou previsible. Venia a dir que els homes -i les dones- són més feliços al llevar-se, van perdent les sensacions felices a mesura que avança el dia i retroben les bones sensacions al final del dia. En fi, no és el resultat el que em va cridar l'atenció, sinó el mètode. No solament es van basar en un mitjà que fa de la brevetat eina necessària, sinó que van acudir a un mètode expeditiu: es van acontentar amb rastrejar i recomptar l'ús de determinades paraules escollides com a indicadors de felicitat en el total de paraules contingudes als missatges seleccionats.

Ja fa alguns anys que determinats estudiosos vénen cridant l'atenció sobre la invasió de les modernes eines de comunicació produïdes per internet en els àmbits acadèmics. De fet s'ha generat un debat, i no pacífic, sobre si la celeritat i compressió associada a les eines telemàtiques produeix més avantatges o més inconvenients en la investigació acadèmica.

Magnus Theodore Pfaff va morir a 1973, abans de l'explosió d'internet, però això no li va impedir tenir temps d'assenyalar una perillosa tendència cap el que ell va anomenar la trivialitat de la investigació acadèmica a partir que noves teconologies com la fotocòpia i la massificació de les aules universitàries van multiplicar els mitjans on es produeix aquesta investigació. En el seu llibre "Converses amb el gat de Gupka" (Gespräche mit der Katze Gupka), que va autoeditar-se al 1965, atribueix ja al seu mestre Janos Gupka opinions força contundents sobre aquesta trivialització i el que, posant-ho en boca de Gupka i del gat d'aquest, anomenava el vici de la brevetat. Sobre la brevetat es titula una de les seccions del llibre, que, com no podia ser d'altra manera, és la més llarga. Citaré algunes de les frases i proverbis que , en el llibre, són usualment atribuïts al gat de Gupka, que apuntala amb sentències precisament comprimides, les dissertacions i digressions que Pfaff atribueix al seu mestre i amo del felí:

La brevetat és un valor en la conversa, però és un refugi de la mandra en l'escriptura. Sota l'excusa de la brevetat sol amagar-se la ignorància i la superficialitat.

Agafa un text breu i trobaràs qualsevol explicació al que pretenguis demostrar. Agafa un text profund i trobaràs la justificació que l'autor ha volgut raonar.

La brevetat no és sinònim de concisió. En geometria euclidiana, la brevetat, és una qualitat de la geometria del pla, i la concisió de la geometria tridimensional. En fisiologia passa una cosa similar: la brevetat es refereix a la ment plana, la concisió a la profunda.

La majoria dels elogis sobre la brevetat provenen dels menyspreu a la intel·ligència dels altres.

Per últim, un comentari que sembla adreçat als saquejadors com jo dels seus textos: La brevetat només és d'agrair quan es tracta de plagiar.

Fa quatre dies, com se sol dir, l'aparició dels blocs a la xarxa va ser objecte de tot tipus de reaccions escandalitzades per part de suposats intel·lectuals i de periodistes professionals que hi veien una amenaça a la seriositat, al rigor i a l'objectivitat de la informació, per una banda, i un emblema de la banalització i reducció dels missatges, per altra.

Avui, facebooks, twitters et aliae fan dels bloguers com nosaltres uns dinosaures romàntics que encara creuen en les virtuts d'un discurs articulat. Ens queda, però, una esperança. Citant de nou a Pfaff : el món avança girant. Tard o d'hora, doncs, ens trobarem a la mateixa punta del camí d'on vam sortir*.

* Del seu article "La dialèctica i la il·lusió del progrés"("Dialektik und die Illusion des Fortschritts"), inclòs a la col·lecció pòstuma "Escrits contra la temperàcia" ("Schriften gegen Mäßigkeit", 1976).

UNA ECONOMIA POPULAR

2011-10-06T17:18:00.005+02:00

Quan Goldman Sachs pronostica que Espanya entrarà en recessió l'any vinent de nou, podem apostar sobre segur. L'ofici de profeta és senzill quan es té la paella pel mànec. Jo puc apostar sobre segur que de la meva cuina sortirà un ou ferrat i no uns cargols a la llauna, sempre que tingui paella. I els ous, és clar.

Goldman Sachs potser no tenen tots els ous, però no hi ha dubte que tenen la paella i força mànecs. Per posar un exemple, el senyor que rellevarà en breu Jean-Claude Trichet al capdavant del Banc Central Europeu, l'italià Mario Draghi, és un dels seus.

De tota manera, tot això és especulació. C'est ça, l'economie!

Quan ens assabentem que tres ex-directius de la nova caixa Novacaixagalicia, resultat d'una fusió a la qual l'Estat espanyol va socórrer amb uns fons de gairebé 2.500 milions d'euros, han passat a una jubilació anticipada prèvia indemnització de 23 milions d'euros, ens movem ja no en l'especulació, sinó en la constatació dels fets. Tres senyors que han contribuït a crear un forat de milers de milions -en bona part per finançar els megalòmans projectes culturals de la Xunta de D. Manuel Fraga- que l'Estat tapa diligentment, s'emporten més de 23 milions per recompensar-los de l'esforç.

Mentrestant, el nostre govern de la Generalitat escanya els milers d'usuaris de la renda mínima que cobren els poc més de 420 euros al mes perquè l'augment dels 50 milions anuals pressupostats és insostenible.

Molt bé, proposo als molt honorables ex-directius de la Caixa gallega que creïn una petita fundació amb aquestes indemnitzacions que segurament no necessitaran per mantenir una jubilació digna d'ells dins d'una de les institucions de l'Estat que tan magnàninament ha reparat el sot que van crear: una modesta però neta presó. Amb aquests 23 milions, d'entrada, podrien dotar a 450 ciutadans gallecs menys afavorits una renda mínima social com la catalana durant 10 anys.

Bé, potser aquesta mesura no farà la nova caixa més rica, però sens dubte la farà més popular!

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (10). BONISME i MALISME

2011-10-03T17:08:00.009+02:00

Fa no gaire vaig sentir algú a la ràdio, en una d'aquestes tertúlies que semblen aquella mena de converses fútils on de vegades tot es redueix a veure qui la diu més grossa, algú que deia que n'estava segur que s'ho passaria millor dinant a la mateixa taula que Mourinho que no pas amb Guardiola.

La conversa, diguem-li així, anava d'aquell senyor que es va fer famós dient barbaritats als concursants d'un d'aquests programes de presumptes descobertes de talents que un temps enrere es van multiplicar com un virus per les graelles televisives. Parlo del Risto Mejide, persona que sembla ser té molts més mèrits dels que va demostrar a la televisió, però el cas és que, el que se li valorava, era precisament el seu vessant maligne, ni que fos fingit o histriònic purament. Com en el cas de l'entrenador del Reial Madrid.

No em sé avenir al fet que ningú prerereixi algú com Mourinho per compartir un àpat enfront d'algú com Guardiola. Començant pe la presència física, si comparem la postura que podem esperar d'un o de l'altre (aquella manera de seure repapat, abandonat sobre el seient, amb la mirada buida i el gest torçat dels llavis, del portuguès, enfront de la posició sempre dreta i mai tibada, el gest animat i la mirada viva del de Santpedor), no sembla poder haver gaires marges d'elecció.

No em sé avenir, no, però comprenc la causa. És la mateixa línia electiva que fa resultar atractiu a determinada gent el personatge que encarna els valors negatius sobre els positius: Risto Mejide encarna una manera cínica de contemplar el món, una mirada valorativa càustica sobe la condició humana, que en el fons desconfia del propi gènere humà. Mourinho és el líder de la filosofia que avantposa el resultat al mitjà, que menysté els valors ètics i si això implica un avantatge particular. En resum, és la mateixa forma de pensar que troba més interessant el dolent de la pel·lícula que el bo.

En el fons, suposo que és la forma que té la gent que s'empara en el seu egoisme per no haver d'escarrassar-se a compartir la vida i treure un profit legítim del seu esforç. La que odia el llevar-se ben d'hora, ben d'hora, que ha popularitzat el Pep Guardiola. La que s'afanya a fer-ne mofa de la filosofia que això representa i que sempre es pot veure a una llum simplista. Sempre serà més fàcil destruir que construir, sempre és més difícil enlairar els valors positius que fer-ne escarni, sempre serà més còmode ridiculitzar el bonisme que preservar la pretesa intel·ligència del pessimista.

D'una manera similar, les pel·lícules que fan incidència en els aspectes foscos de la societat, inventats o no, exagerats o no, presos sovint com a tot en una excessiva aplicació de la metonímia, solen estar més ben valorades que les que pretenen ressaltar i fer divulgació de les parts brillants, almenys des de molts sectors de la crítica professional.

Tot sovint s'ha dit que en Pep Guardiola és el gendre perfecte que tota bona mestressa de casa desitjaria. Ahir mateix, a la roda de premsa després del aprtit a Gijón, li deia un periodista local. No era el cas, em sembla, però molts camins se li diu amb aquella intenció satírica que bescanta amb una mirada maliciosa la bona gent, i que tan poca justícia li fa a tantes mestresses de casa que, al cap i a la fi, duen el pòndol del país llevant-se ben d'hora.

EL MIRALL DE SALINGER

2011-09-27T23:07:00.009+02:00

Dintre de la molt limitada obra publicada per J.D. Salinger destaca, a part de la novel·la que el va fer cèlebre, "The catcher in the rye" (1951), el cicle de relats que té com a protagonistes la família Glass, una família de ficció a la qual va dedicar bona part dels altres tres llibres que va publicar. Es tracta dels dos relats aplegats a "Franny i Zooey", llibre de 1961 on s'unien dos relats concatenats que havia publicat per separat a la revista NEW YORKER el 1951 i el 1957, i d'altres dos que també va reunir en un volum, "Pugeu la biga mestra, fusters, i Seymour: una introducció" (1963) després d'aparèixer a la mateixa revista el 1955 i el 1959. Cal afegir al cicle una part dels contes aplegats al volum "Nine stories" (1953), singularment el que obre la compilació, "A perfect day for banana fish", probablement el primer fil del qual aniria decabdellant la trama. Però també tracten dels Glass altres dels contes que hi va incloure. Sens dubte és el cas d' "Allà baix a la barca", i molt probablement de "L'oncle Wiggily a Connectitut".

Afortunadament, comptem amb traduccions al català de totes aquests relats. "Nine stories" ha estat editat com "Nou contes" per Empúries el 1986, amb traducció de Quim Monzó. "Franny i Zooey" va ser publicat per Proa el 1970 amb una traducció de Jordi Sarsanedas, i "Pugeu la biga mestra..." va ser publicat per Edicions 62 el 1971, amb traduccions de Jordi Pigrau i Manuel de Pedrolo, i va aparèixer posteriormentdins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal.

"Un dia esplèndid per al peix plàtan" narra el suïcidi del germà gran dels Glass, Seymour, i no apareix directament cap altre membre de la família, llevat de la política, la seva muller i la seva sogra, que mantenen una llarga conversa telefònica abans de l'aparició pròpiament dita de Seymour. "Allà baix a la barca" està protagonitzat per per una de les germanes, la gran, coneguda per Boo Boo. També en aquest relat l'entrada en escena de la protagonista es difereix bastant, després d'una escena que funciona a manera d'introducció. I també com l'anterior el membre dels Glass interactua preferentment amb nens, en una aproximació aparentment casual, però servida sota un angle inquietant, en el primer cas, i en una sàvia conducció materna dels conflictes propis del creixement de fi de la primera infància en la segona.

És probelmàtica resulta l'atribució del conte "L'oncle Wiggily a Connectitut" al cicle, però tot indica que el soldat Walt que és evocat com el novi mort durant la guerra per una de les dues protagonistes que mantenen el llarg diàleg que és la base del conte, és Walt Glass, un dels bessons, la història dels quals apareix tangencialment en els relats posteriors del cicle.

Si bé no sembla que estiguin relacionats, tanmateix altres contes d'aquest volum mantenen una familiaritat i una línia similar que justificaria la seva elecció per formar un sol llibre. Cal recordar que Salinger va publicar una trentena llarga de relats a diverses revistes, com ESQUIRE o COLLIERS, però mai no els va voler reeditar en un format unitari, tret dels ja esmentats. De fet, quan cap a principis dels setanta va circular una edició pirata dels seus relats anteriors, sota el títol de "The uncollected short stories of J.D. Salinger", es va produir una de les escasses aparicions públiques de l'autor des de primers dels seixanta, per tal de dirigir una batalla legal en defensa de la propietat legal d'una obra que declarava no voler veure reeditada, com també del seu dret a la privacitat que, com és prou conegut, l'havia conduït a un total isolament voluntari.

La presència d'infants força singulars que solen expressar-se com adults prematurs, que és una característica dels Glass (encara que normalment els retrati en l'edat adulta, tenim prou notícies de la seva precocitat), es troba també a relats com "Esmé, amb amor i abjecció". Infants també són el narrador del prodigiós relat "L'Home Rialler", i una pertorbadora filla de la protagonista de l'esmentat "L'oncle Wiggily...". El cas més extrem, amb tot, és el del protagonista de l'últim relat del volum, "Teddy", que es perfila com un veritable geni d'una gran profunditat de pensament que l'associa a la personalitat de Seymour Glass, l'ascendència del qual sobre la resta de la família és evident.

De fet, la resta de relats que formen el nucli essencia de la història delsGlass, si bé tots narrats -llevat, potser, de "Franny"- pel segon dels germans, el professor, escriptor i eremita Buddy, giren al voltant del llegat espirtitual de Seymour, la personalitat del qual mira de desentranyar-nos Buddy en el llarg assaig retratísitic que és en realitat "Seymour, una introducció". És en tot cas un text molt dens, clarament diferenciat de la resta per la pràctica absència de diàleg, i farcit d'intromissions del narrador fictici que apel·la constantment al lector en un exercici metaliterari. De vegades de dfícil comprensió, sense dubte va causar seriosos problemes de traducció a Pedrolo.

Fins i tot "Franny i Zooey", que conformen realment una novel·la curta, si bé se centren en els dos germans menors anys després de la mort del gran, mantenen la constant al·lusió a Seymour, al seu dictat moral, a la seva callada i retrospectiva tutela de la qual Zooey, el germà actor, sembla voler-se alliberar en un gest rebel, però que finalment es personifica en el seu propi discurs a la germana abatuda i deprimida. Si Seymour, segons sembla derivar-se del cicle en conjunt, se suïcida no perquè no sigui capaç d'arbitrar el seu propi camí a la felicitat, sinó perquè aquest és incompatible amb la felicitat del qui l'envolten, Zooey s'afanya a conciliar la via espiritual que atrau a la seva germana petita amb els pactes i transaccions de la vida ordinària. I en reixirà.

Perquè els Glass, en la seva extravagància, una extravagància que més que deliberadament perseguir els ve imposada per una intel·ligència extraordinàriament precoç que els ha exposat a la llum pública a edat molt tendra, en tant que estrelles de la ràdio, són un conjunt de personalitats que difícilment encaixen en el món, però tenen una comunicació privilegiada entre ells, bé que certament de formes no convencionals.

Boo Boo, a “Pugeu la biga mestra, fusters”, deixa un missatge al mirall de l’apartament de sons germans grans, dirigit a Seymour amb motiu de la seva boda, la frustració de la qual és el tema central del relat. Hi insereix la cita d’un vers de Safo que li dóna títol : Raise high the roof beam, carpenters. Like Ares comes the bridegroom, taller than a tall man (...) Please be happy happy with your beautiful Muriel. This is an order. Es tracta d’una exhortació de Boo Boo a ser feliç, dirigida a un home, per molt que sigui, com Ares –el déu grec d’origen traci que destaca en les arts de la guerra però també de la seducció- més alt que un home alt. La felicitat que desitja és plenament humana, però nosaltres ja hem estat posats al corrent que Seymour ha fugit del matrimoni perquè es considera massa feliç.

Buddy s’estén a “Seymour, una introducció” en l’intent de reflectir la personalitat del seu germà gran. Potser una de les anècdotes més reveladores és la del joc de bales a un carreró de Manhattan, que Buddy rememora molt descriptivament emmarcada per la llum de capvespre i una atmosfera de temps dilatat que es correspon a certes experiències de trànsit tal vegada recurrents en la infantesa. Seymour proporciona al seu germà un consell sobre com encertar la bala que s’assimila per part del propi narrador ja adult a les lliçons dels mestres zen de tir amb arc, la teoria de l’acció sense intenció.

Salinger, com és sabut, va ser un estudiós de les filosofies orientals, especialment de l’escola zen japonesa, i de la seva poesia en particular. “Nou contes”, per exemple, du un famós koan japonès a l’encapçalament.

“Teddy” és el conte on potser va reflectir més explícitament la seva interpretació personal d’aquesta filosofia. El seu protagonista, un nen de deu anys, ens reporta algunes lliçons magistrals mercès a la inquietud d’un personatge, company de viatge al vaixell on transcorre l’acció, que li fa diverses preguntes que el nen, tot i certa reticència, contesta amb sol·licitud. Per exemple, a la pregunta de si estima a sons pares, respon: Tinc una afinitat molt forta per ells. Són els meus pares, vull dir, i cada un de nosaltres és part de l’harmonia dels altres i tot això (...) Vull que s’ho passin bé mentre visquin, perquè els agrada passar-s’ho bé... Però ell no m’estimen a mi i a Booper, la meva germana, d’aquesta manera. Vull dir que sembla que siguin incapaços d’estimar-nos tal com som. No semblen capaços d’estimar-nos, a menys que puguin anar canviant-nos una miqueta. S’estimen les raons per estimar-nos gairebé tant com ens estimen a nosaltres, i molt sovint més i tot. I això no és tan bo.

Teddy també exposa la seva absoluta manca de por a morir, donat que es postula totalment a favor de l’existència de la reencarnació. Més encara, revela que en la seva anterior vida va ser el coneixement d’una dona el que li havia impedit avançar en la seva realització. Aquest detall, que el fa més familiar a Seymour, ens mostra els motius del suïcidi d’aquest a una esclaridora llum i ens suscita la sospita que en realitat estem davant el mateix personatge en vides consecutives.

Teddy és ja un ésser a la vora mateixa de la il·luminació, o sigui el pas a la completa integració en la divinitat que fineix el cicle de reencarnacions. Però els set germans Glass, en conjunt i potser cada un d’ells en major o menor mesura, són individus que es troben en el camí, encara massa enganxats a aquesta mena d’estimació que anteposa la raó d’estimar a la persona presumptament estimada. Per dir-ho així, són habitants d’una casa amb una biga mestra massa baixa per a la seva alçada.

Cal recordar que glass es pot traduir per mirall. Tot fa pensar que Salinger ens el mostra com una imatge d’ell mateix a través de la superfície lleument deformant d’aquest mirall, o que en ells ens va deixar el seu particular missatge fet amb sabó. Sembla ser que va treballar molt més en la configuració dels personatges de la família que havia d’encarnar segurament les revelacions de la seva pròpia vida interior. A la coberta de l’edició de “Franny i Zooey” de 1961 declarava tenir molt de material sobre els Glass, a més de les que ja havien aparegut –per tant, a més de les que ja hem esmentat-, el qual ell mateix definia com un projecte molt ambiciós. Afegia: jo mateix hi treballo a un lubricat ritme , però el meu alter ego i col·laborador Buddy s’ha posat insofrible últimament.

Fos com fos, si finalment es va entendre amb Buddy o no, el resultat no ens ha arribat. Almenys de moment. Podem encara, quan aviat farà dos anys de la seva mort, esperar que s’acabi desenterrant d’algun racó de la seva solitària casa de Cornish, New Hampshire. Si no és així, el molt singular eremita J.D. s’haurà dut a la tomba el fruit de les revelacions obtingudes fitant el seu fascinant, polièdric mirall.

JUGAR A DIFERENT TAULER

2011-09-26T14:15:00.010+02:00

Glogster

La ironia és una figura del llenguatge que petén ocultar la veritable intenció rere una expressió de sentit aparentment contrari. Es distingeix del cinisme, que és una altra forma de distanciament entre el que es diu i el que en realitat es pensa. L'irònic intenta protegir-se davant la violència dels atacs rebuts o previstos en un enfrontament dialèctic, però no ocultar el seu veritable pensament, que és una caracterísitca del cínic.

Recentment vaig sentir un memorable exemple d'ironia a les ones de Catalunya Ràdio, dins els breus espais de participació que alguns programes cedeixen a l'audiència. Un oient anònim, al fil de les darreres escomeses de l'anticatalanisme espanyol, aconsellava el recurs de la ironia davant les actituds intolerants dels espanyolistes, i a tall de mostra explicava que ell les replicava dient-los que, en realitat, els catalans parlem tothora els castellà entre nosaltres, i que només fem ús del català quan detectem que hi ha a l'abast algun espanyol que no comprén aquesta llengua.

Un altre exemple. La columna d'avui d' Empar Moliner, a l'ARA, on tracta la imatge de José Mourinho, adalil segurament involuntari de l'ofensiva espanyolista contra el catalanisme que d'alguna manera -obliqua, potser- representa el Barça. La Moliner se centra en un Mourinho estrella de la televisió que sembla ser que ha rodat un anunci per a una coneguda casa de màquines d'afaitar. El seu text és un destil·lat dels seus millors recursos irònics -potser hauríem de dir sarcàstics, que suposen sempre una intensitat en l'ús de la ironia que la fan endinsar-se en el terreny de la burla-, com en la seva conclusió que l'anunciant potser dóna en el clau, ja que promourà la compra del producte tant entre madridistes fervorosos com entre culers que vulguin fer el tradicional regal friqui de l'amic invisible.

Ara bé, la ironia és com una picada d'ullet còmplice que necessita la intel·ligència del receptor per ser eficaç. Tots sabem que la ironia és un recurs que no podem usar si ens dirigim a infants. La lògica de la ironia és altament sofisticada i implica una capacitat de desdoblament en el pensament que no és a l'abast de les persones encara no prou avesades a les formes usuals d'associació amb què treballa el cervell adult. De la mateixa manera, tots sabem que no la podem usar amb oients obcecats, ja sigui per la passió o per la manca de formació.

Un parèntesi: (Empar Moliner no es resisteix al traç més gruixut, quan apunta a la panxeta del Sr. Mourinho, que diu que la té força preocupada. Probablement aquesta estocada punxi més els possibles destinataris del seu atac).

Quan un juga a un terreny contrari, ha de calcular aquests efectes. Quan no s'està en el mateix nivell de llenguatge, la incomprensió intercepta el missatge. Les virtuts del diàleg per resoldre tot conflicte, tan pregonades en la nostra democràcia constitucional des de la molt ensalçada Transició, són en realitat una entelèquia quan es formula des de bàndols enquadrats en perspectives ideològiques inconciliables. Un exemple clarificador me'l va proporcionar també des de les ones de Catalunya Ràdio el president de Ciutadans/Ciudadanos, Albert Rivera, quan va dir al programa L'ORACLE, de Xavier Grasset, referint-se a d'altres convidats com Matthew Tree o Imma Tubella, que ell i ells jugaven en diferents taulers, i que des d'aquestes perspectives és impossible posar-se d'acord. Certament, així ho sembla -i ho dic sense ironia- . Des del moment que els espanyolistes consideren que el castellà és tan llengua pròpia de Catalunya com la catalana, i l'única veritablement oficial del territori espanyol, no hi ha encaix dins el mateix tauler per als que sostenim que només hi ha una llengua pròpia a Catalunya.

Com resoldre, doncs, el conflicte? Cal encara recordar que en democràcia el consens és desitjable, però la majoria és la que acaba regint quan no és realitzable l'acord general?

Ferreres, EL PERIÒDICO

Una altra cosa és que el debat polític sigui necessari abans de passar al recompte de partidaris de cada postura en conflicte. Curiosament, és sovint que des d'un bàndol es pretén desqualificar l'altre atribuint-li la persecució de pures finalitats polítiques. En trobem nombrosos exemples al conflicte que aquests dies enfronta protaurins amb antitaurins. És com si s'hagués instal·lat en l'opinió pública la idea que la política no pot ser ja el mitjà per resoldre postures aparentment inconciliables. Veiem aleshores com el debat topa amb la incomunicació. En tal cas, potser, només ens queda realment la ironia si no ens conformem amb el silenci.

LA DELICADA URGÈNCIA D'ALEJANDRA PIZARNIK (i 2)

2011-09-23T17:59:00.008+02:00

Alejandra Pizarnik va treballar obsessivament imatges recurrents que apareixen, de vegades en forma de versos sencers, en diferents textos. El desdoblament de Sombra remet a una transcendència que té la seva base i el seu destí últim en el més desolat no-res. Un desdoblament de caire potser esquizoide (Alguien me mira con mis ojos que no son los míos, diu a "Presencia de Sombra"), que s'acara al passat, la memòria, i es buida en el futur (De demencia la noche, de no tiempo. De memoria la noche, de siempre sombras), tot i que de vegades esdevingui un crit rebel de vida més enllà de la vida (Quiero existir más allá de mi misma, con los aparecidos, diu a Texto de Sombra), encara que sigui sense cap possibilitat de reeixir-hi. Quiero ladrar, alabar el silencio del espacio al que se nace, acaba el text. La voluntat contra la fatalitat.

AP va descriure la seva experiència directa amb l'esquizofrènia a "Sala de psicopatología", de 1971, un text que segons nota a peu de pàgina d'Ana Becciú està mecanografiat amb múltiples correccions fetes a mà. És un text llarg, duríssim, descarnat, on empra un llenguatge inusualment cru, i on, a part de saldar comptes amb la institució psiquiàtrica, explora la radical solució de la vida: no solament la mort, sinó la mateixa no-existència, o el retorn absolut al claustre matern, a la manera d'un Charles Bukowski: sí, señora, la madre es un animal carnívoro que ama la vegetación lujuriosa. A la hora que la parió abrió las piernas, ignorante del sentido de su posición destinada a dar a luz, a tierra, a fuego, a aire / pero luego una quiere volver a entrar en esa maldita concha / después de haber intentado nacerse sola sacando mi cabeza por mi útero. I aclareix, acte seguit: y como no pude, busco morir y entrar en la pestilente guarida de la oculta ocultadora cuya función es ocultar.

Aquest ús del joc més o menys alambinat de paraules és una de les formes habituals d'AP de forçar el seu estil, el seu discurs, per trobar allò que vol dir, allò que persegueix i se li escapa. Com en l'obra del seu amic Julio Cortázar, el llenguatge s'interroga a si mateix contínuament. Per exemple, més endavant, al mateix text: Para reunirme con el 'migo' de 'conmigo' y ser una sola y misma entidad con él tengo que matar al 'migo' para que así muera el 'con' y, de este modo, anulados los contrarios, la dialèctica supliciante finaliza en la fusión de los contrarios.

Pero si Cortázar va ser capaç de dur una raonable vida social, al costat de la seva vessant especulativa (el seu món cronopio, com ell diria), la tensió, la zona de tensió perpètua com diu en un poema inèdit, era també part de l'altra vida d'AP, la que es debatia en els afores de la literatura, i a la qual es va abraonar en un estat de trànsit que, lluny de la quietud de l'èxtasi, l'abocava a la desesperació.

Hi ha diverses referències al suïcidi al text referit de "Sala de psicopatología", que acaba així: yo, por mi parte, no puedo más. I, en un brevíssim text d'una sola línia (entrar entrando adentro de una música al suicidio al nacimiento), ens anuncia gairebé un compendi de la seva obra. De la seva vida.

Just abans trobem un text datat a agost de 1972, és a dir, més o menys a un mes de la seva mort, que va enviar a la revista "Cuadernos Hispanoamericanos", i que va dedicar a Yván Pizarnik, el seu pare. Un text on ressona la veu exasperada a la nit, la doble figura de la persecució i la fuga, el cant fúnebre. Un text sobre absències, i un manifest exacte que va deixar al darrera:

Toda la noche hago la noche.
Toda la noche me abandonas lentamente como el agua cae lentamente. Toda la noche escribo para buscar a quien me busca.
Palabra por palabra yo escribo la noche.

Pot l'escriptura equiparar-se a l'actuar? Pot el dictum equivaler al factum? O va ser la impossibilitat d'això el que va destruir Alejandra Pizarnik?

A un text titulat "En un principio fueron mis muertos", reformula en forma de poema algunes de les parts del text i les uneixi a les imatges d'ocells morts sobre negres mortalles també extretes d'altres textos, i al vent (Un viento demente que me desmiente. Me confino, me alejo de la mano crispada, no sé otra cosa que la noche oscura).

Aquesta nit fosca on ressona la veu mísitica de Joan de la Creu és novament l'ombra definitiva, on també ressona, tot i que gairebé inaudible, la veu, el cant desesperat, la canción desesperada (que) no se deja decirse.

Als darrers textos, ja de 1972, AP insisteix en la frase Sólo vine a ver el jardín, evoca el posible paradís perdut que potser també és improbable, com l'amor que alguns li manifesten, i que ella creu també sentir, lamentant no poder reduir-lo a una primari instint (cómo aprender los gestos primarios / de las pasiones elementales).

A un poema dedicat a Ana Becciú, diu: Sólo vine a ver el jardín donde alguien moría por culpa de algo que no pasó o de alguiens que no vino. El jardí invocat no va existir, ningú no l'habita (nadie está en algún jardín).

Quan va posar fi a la seva vida probablement treballava en un poema que s'ha trobat esbossat amb guix sobre una pissarra al seu estudi. Són unes poques línies disposades en cercle amb una mena de peu final de tres breus línies que acaben així:

oh vida
oh lenguaje
oh Isidoro.

Em resulta tan desconegut aquest Isidoro com la vida i el llenguatge, tan tensos, tan plens i tan brutalment delicats, d'Alejandra Pizarnik. Però se'ns revela igualment, com ho fa ella, en llegir la seva obra, aquesta magna persecució/fuga de la paraula, de l'existir. Com una flor que s'obre, a penes acabada la nit, a la delicada urgència de la rosada*.

* Del poema "Amantes"de "Los trabajos y las noches" (1965).

LA DELICADA URGÈNCIA D'ALEJANDRA PIZARNIK (1)

2011-09-19T17:26:00.006+02:00

Alejandra Pizarnik, poeta nascuda a Buenos Aires el 1936, es va suïcidar a la mateixa ciutat el 25 de setembre de 1972. Farà ara, doncs, 39 anys de la seva desaparició. En el moment de la seva mort treballava en una sèrie de textos que anys després serien publicats per la seva marmessora literària Ana Becciú a manera de textos pòstums. Van ser trobats a una carpeta on AP havia desat part de la seva obra amb els rètols d'Inéditos i Acabados, i també en altres papers no ordenats. A l'edició de 2000 de la seva "Poesía Completa" (Lumen, 2000*), Ana Becciú reordena alguns dels escrits sota el títol de "Textos de Sombra", que correspon a un dels títols que, d'acord amb una nota de 1972, AP estava plantejant com a obra separada, junt amb dos més: "Casa de citas" i "Sala 18".

Aquests darrer és una evident referència al centre psiquiàtric Pirovano on estava ingressada a causa d'un greu quadre depressiu. Hi ha algun poema que fa al·lusió també concreta a aquest incident, sens dubte important, dins "Textos de Sombra", però el nucli d'aquest poemari és, com és habitual en la seva obra, la mateixa vida , vista a la llum -o a l'ombra- del seu revers, la mort. Igual que el discurs s'enfronta al silenci, l'esforç de dir amb l'acte intangible de l'omissió del dir, el callar, així la vida és un esforç conscient i, a la fi, inútil, de superar la mort.

A part de la cita de Kafka que encapçala el conjunt (de Un jardín**), el primer vers diu: Pido el silencio. L'ùs de l'oxímoron és una constant en la seva obra, i una de les fórmules de recerca de l'inefable que sempre la presideix . Immediatament apareixerà la imatge del jardí, una imatge recurrent no solament en aquests textos sinó en tota l'obra d'AP. Segurament ens remet a la recerca d'una infància perduda, un temps pretèrit en què encara era possible el recurs al discurs, a la narració de la realitat possible, com ho descrivia a "Cenizas", poema de "Las aventuras perdidas" (1958):

Hemos dicho palabras,
palabras para despertar muertos,
palabras para hacer un fuego, palabras donde poder sentarnos
y sonreír.

Un esforç que, a "Orígen", al mateix poemari, es revela va:

Pero ¿quién me dará la respuesta jamás usada?
Alguna palabra que me ampare del viento,
alguna verdad pequeña en que sentarme
y desde la cual vivirme,
alguna frase solamente mía
que yo abrace cada noche,
en la que me reconozca,
en la que me exista.
Pero no. Mi infancia
sólo comprendre al viento feroz
que me aventó al frío
cuando campanas muertas
me anunciaron.

Per aquells anys, AP escrivia breus poemes encadenats sota el títol d' "Aproximaciones", on ja trobem la imatge del jardí:

ebria del silencio
de los jardines abandonados
mi memoria se abre y se cierra
como una puerta al viento

S'hi entrecreuen referències a una enigmàtica i quasi mística zona de la visió perpètua que sembla cercar-se més enllà no solament de les paraules (o del silenci, amb el qual novament es confronta com en una fusió de contraris), sinó més enllà de l'experiència:

Yo he dado el reino de mi edad a la noche de los cuerpos para saber si hay una luz detrás de la puerta cerrada

També aviat apareixia la imatge, o contraimatge per dir-ho així, de l'ombra. Per exemple, al tercer poema d'"Árbol de Diana" (1962) advertia a l'amant que semblava esquiu o impossible:

cuídate de mi, amor mío
cuídate de la silenciosa en el desierto
de la viajera con el vaso vacío
y de la sombra de su sombra

L'ombra és la mort, però també és ella mateixa, la viatgera. Vist en l'encarnació en poema, és el viatge i la fita alhora. Una fita inexorable i tràgica, l'anorreament, al cap d'un itinerari igualment desolador i trist: Mi historia es larga y triste como la cabellera de Ofelia, ens anuncia després del citat vers inicial.

Hi ha acte seguit un petit diàleg. Sólo quería ver el jardín, diu una veu, tal vegada la d'AP. Soy mi propio espectro, li respon la veu Sombra, potser la seva segona veu. Sombra sembla ser un personatge, però un personatge absent, ja que se'ns informa repetides vegades sobre la seva mort.

* He usat la 7a edició, publicada a Argentina a 2008
** Es una exhortación a los jóvenes para que /no estén tristes, ya que existen la / naturaleza, la libertad, Goethe, Schiller, / Shakespeare, las flores, los insectos, etc.

SOBRE IMMERSORS I NORMALITZADORS

2011-09-15T17:56:00.005+02:00

Calia ser-hi. Potser ja no cal repetir els arguments, potser el que fem, amb gest -just és dir-ho- una mica cansat, de continuar afirmant el principi de l'escola catalana en català, reafirmant la bondat de la immersió lingüítica, tots els actes de protesta contra les agressions -l'agressió continuada- contra els nostres models lingüístics de convivència, en definitiva contra la nostra llengua, contra la nostra idea integradora de nació, tota l'eterna i contínua discussió, en definitiva, potser ja no servirà per convèncer ningú més.

Però alguna cosa ens diu que, si no vigilem, recularem ja sense remei. Per això cal fer-ho, per això cal ser-hi.

Diuen els portaveus de la normalització espanyolitzadora que cal dur a les aules el bilingüisme equitatiu que hi ha al carrer. Només un manipulador mal intencionat, o un ignorant absolut de la realitat ciutadana del nostre país, pot assegurar que vivim en un bilingüisme equilibrat i negar que el castellà amenaça la supervivència del català. Fins i tot només una ficció ben intencionada ens permet creure que realment tenim una immersió lingüísitca plena al català en el nostre sistema educatiu i no veure el progrés implacable de l'ús del castellà en les formes de relació usual dels nostres joves.

Deia el líder del PP i més que probable futur president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que cal fer a les escoles el que és normal fora., al carrer. Doncs bé, com crec que vaig sentir a dir a Manuel Cuyàs a L'oracle, l'exemplar tertúlia radiofònica que modera a Catalunya Ràdio Xavier Grasset, si és així, deixem que a les aules es facin coses tan normals com, per exemple, el botellón. En efecte, el Sr. Rajoy sembla no entendre molt bé quin és el paper de l'escola. O potser sí. Potser ho sap massa bé. ¿Veurem arribar una nova reforma constitucional on s'institueixi el dret absolut dels pares a elegir l'educació que han de rebre els seus fills: en quina llengua, amb quins valors, sobre quin sistema científic o acientífic, quina ètica els ha de ser impartida?

Atorgar als pares el dret a decidir és matar la base de qualsevol model igualitari de la societat. El camí per desvertebrar la societat, fer de cada casa un castell i tornar al model feudal o al del vell sistema del paterfamiliae romà.

LA CORTESIA D'APLAUDIR

2011-09-12T17:42:00.004+02:00

L'escriptor i enigmista Màrius Serra va ser sens dubte una de les figures destacades de la Diada ahir, amb el seu parlament, en representació de l'Institut d'Estudis Catalans. El seu ús ja cèlebre del joc de paraules per fer-nos palesa i joiosa la màgia del llenguatge va estar aquest cop al servei d'un acte que, potser més que mai, va agermanar la celebració nacional amb la reivindicació nacionalista a través de la defensa del model educatiu lingüístic més amenaçat que mai des d'instàncies que no cal ara esmentar. El seu "Català a l'atac" (palíndrom, amb tot, que no és seu, ja que recordo haver-lo vist fins i tot en samarretes), o el seu enginyós "Visca el submarinisme", van encendre els ànims sota el tòrrid sol que queia a la Ciutadella.

Podríem dir que si l'alcalde de Badalona Xavier García Albiol va ser la figura negativa de la Diada, ell va ser la positiva. Tot i que això depèn sens dubte de la perspectiva, a nivell de majories parlamentàries, si més no, va ser així. Mentre a Serra el van aplaudir fortament, entre les autoritats que seien a la seva esquena només una excepció, la líder del PP Alicia Sánchez-Camacho, no el va honorar amb aquest gest.

A Reus, el tradicional acte institucional presidit per primer cop per un alcalde convergent, però un convergent en pacte amb el PP, va tenir per convidat d'honor aquest cop un altre il·lustre membre de l'Institut d'Estudis Catalans, l'eminent filòleg i reconegut traductor reusenc Joaquim Mallafré. Mallafré va encetar el seu discurs recordant que l'anterior consistori, presidit per un socialista, li havia concedit la medalla d'or de la ciutat, i ara un consistori de diferent color el retia també honor. Es preguntava Mallafré si no seria perquè tots plegats, el consideren inofensiu, in-ofensiu. I com a tal ho volia ser, ja que no pretenia ofendre ningú. I potser no va ofendre, però certament va engegar un discurs senzill i planer, però contundent i directe, vehement com ell mateix el va titllar. També dispers en va dir: va descórrer amb la facilitat que només tenen els savis un ampli ventall històric, diria que sociolingüístic, on no va faltar ni una referència a l'encertadíssim model de llengua que empra per traduir, un model que combina amb elegància extrema els localismes reusencs amb el correcte estàndard del qual va fer una encesa defensa. És clar, no va anar amb pèls a la llengua, i això, no sabem si ofèn, però evidentment no agrada a un partit. Un partit que té de màxima representant a la ciutat una altra Alicia, una Alicia que, com si volgués imitar a la seva cap de files nacional -perdó, he de dir regional- ostensiblement no va aplaudir (mentre igualment feia anar el seu ventall) .

Màrius Serra va exposar en una fase menys difosa del seu parlament que l'eminent lingüista britànic David Crystal va dir en una conferència a Barcelona que, com a gal·lès -tot i que irlandès d'origen-, entenia bé els catalans, ja que tenia una llengua de cap -l'anglès- i una de cor -el gal·lès-. Com va dir Màrius Serra, els concurrents van aplaudir per cortesia, perquè els catalans volem justament fer del català una llengua plenament de cap, tant com de cor.

Una cortesia que altres, llàstima, no saben compartir, ni tan sols per premiar els savis que, donant una lliçó com els correspon, van mostrar als representants polítics que la societat sap trobar els seus portaveus o, almenys, reconèixer-los.

EL PAS ENDAVANT D' STEP THE NEXT

2011-09-06T19:57:00.007+02:00

Humans com som, per tant éssers comptables, residents a la banda temperada del planeta blau, per tant fets als trànsits de les estacions, ens abandonem fàcilment a l'esclavatge del temps que ens marca els ritmes vitals.

En aquest estiu que tot just arriba a la seva recta final, si més no des del punt de vista del calendari astronòmic, hem mantingut aquest bloc gairebé inactiu, al ritme llangorósde l'estació . No és que hi hagin mancat, és ben sabut, els sotracs de la realitat, política, econòmica, futbolística (gràcies, Mr. Mourinho!), però des del retir vacacional ens han arribat a penes com a ressons llunyans, en sordina, com si només fossin esbossos de l'espectacle calent que ens promet la tardor que ja apunta.

Potser l'estiu està fet per oblidar-se, per unes il·lusòries setmanes, del pas del temps que és el que el fa ser precisament el que és, un període, un pas en el seu decurs inexorable. Com si es volgués substreure d'aquesta fatalitat, el temps vol dilatar-se i, de vegades, el percebem així, com en els llargs i lluminosos dies de la infància.

Curiosament, aquest estiu ens ha arribat a les mans un disc que, per raons diverses, vam veure néixer un altre estiu, el passat, quan els seus autors el van concebre, construir i enregistrar. Es tracta del primer disc d' Step the next, formació de joves intèrprets de jazz de projecció immensa: els reusencs Nèstor Giménez i Joan Terol, i l'osonenc Adrià Plana i el banyolí Vic Moliner. Fa un any assistíem a un concert al club Keyboard de Reus, el mític local de jazz fundat pel tristament desaparegut Jaume Juan Magrinyà, on vam poder ser testimoni de la preparació d'uns temes que han estat traspassats al disc amb una frescor i naturalitats realment remarcables.

Quants cops un se sent decebut en escoltar un enregistrament de temes que en directe l'han fet vibrar! No és el cas d'aquest disc. Els temes, tots ells de composició pròpia, sonen realment amb la mateixa fertilitat sensorial que els seus intèrprets ens van saber transmetre farà un any. Potser més polits i elaborats, potser arrodonits per col·laboracions de luxe com la del saxo de Jon Robles, però mantenint l'essència evocadora de cada tema: tant en el lirisme subtil i ple de matisos de les composicions d'Adrià Plana, com en la intensitat analítica i descriptiva dels de Nèstor Giménez, com en la desarmadora naturalitat melòdica dels de Vic Moliner.

Disposar d'aquest magnífic enregistrament ens ha fet creure que en el trajecte d'un estiu al següent el temps pot aturar-se i permetre assaborir un tast d'eternitat

27 ANYS

2011-08-02T13:09:00.010+02:00

Amy Winehouse ens va deixar el passat dia 23 amb 27 anys, l'edat maleïda en què, entre altres, també van desaparèxier Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison.

A hores d'ara no sé encara la causa exacta de la mort, però en termes generals podem descriure la seva fi com la fita final d'una vida autodestructiva que la fa integrar la nòmina de joves creadors que han unit una intensa vida de meteòrica pujada a l'èxit amb la vertiginosa caiguda de la depressió i el flirteig amb el suïcidi. Vist des de fora, en realitat la seva vida és un cicle de pujades i baixades que s'assimila a les pujades i baixades d'un organisme addicte a les drogues, un reflex perllongat però no dilatat dels fatals cicles de la politoxicomania. O, més visualment: la vida d'aquests éssers humans és com una molla que es tiba i s'arronsa, es tiba i s'arronsa, fins que la tensió sobrepassa un límit i es trenca.

Com l'èxit, com l'escalada als escenaris que precedeix la davallada als camerinos sòrdids, el circuit de la lluminosa façana dels teatres vers els foscos carrerons del darrere, el daurat i oripell de les sales de festes contra el tedi i la necessitat d'arrossegar la buidors dels dies successius. Aquesta balança rabent que empeny a la vora mateixa de l'abisme com una atracció fatal que promet el descans de tant de desori.

La mateixa capacitat contructiva que permet crear melodies i ritmes tan polits i brillants com "Back to Black" condueix cap a la tenebra negra on es dissipa l'extenuació.

La vida... un joc que només podem perdre. Tard o d'hora. Com ella va dir a propòsit de l'amor -què és l'amor sinó un sinònim de la vida?-:

Though I'm rather blind
Love is a fate resigned
Memories mar my mind
Love is a fate resigned
Over futile odds
And laughed at by the gods
And now the final frame
Love is a losing game

(Tot i que estic prou cega / L'amor és un destí fatal / El records em fan malbé/ L'amor és un destí fatal/ Totes aquelles fútils ocasions / Burlades pels déus / I ara el quadre final / L'amor és un joc que només pots perdre)

Tard o d'hora. Però, Amy... per què tan d'hora?

L'ÚLTIM VÍDEO DELS MANEL

2011-07-23T10:38:00.006+02:00

Si la memòria no em falla, Anthony Burgess, el cèlebre autor -entre moltes altres obres, algunes d'elles composicions musicals- de La taronja mecànica, va extraure el títol d'un dels seus llibres, La fi de les notícies del món, d'una frase aparentment rutinària i anodina que -canviada de context- suggeria un sentit totalment diferent. Així, una fórmula habitual per tancar una secció d'un programa informatiu passava a insinuar un sentit apocalíptic global.

De la mateixa manera, parlem de L'últim vídeo del Manel, frase que, en un context forçat i probablement induït per l'estranya història que es narra a les imatges del vídeo, podria llegir-se com la fi de la història -si més en producció d'obres d'aquest format - del grup.

No creiem que sigui així de cap manera, al marge d'especulacions gratuïtes o de la polèmica que sembla haver generat entre la seva legió de fans, on majoritàriament no sembla haver agradat. Potser, al marge del valor de l'obra en si, el principal retret rebut és que no desenvolupa, ni d'esquitllentes, el tema de la cançó. Una cançó de lletra sàvia, com totes les del disc, que ve a reproduir la carta a l'excompany de la parella, amb abundant mala llet i una mena de revenja retrospectiva que, al cap i a la fi, deu passar en algun moment pel cap de tothom que viu o ha viscut una situació similar.

Especulacions, doncs, sobre el significat del vídeo? Podem apuntar la possibilitat que els Manel vulguin matar la necessitat de fer vídeos per promocionar la seva música, la qual defensen realment -i com!- en les actuacins en directe. O un significat encara més sucós: els Manel estan escenificant i anunciant-nos les seves pròpies fractures i dissensions internes, que esclaten en ocasió de la molt intensa i sens dubte fatigadora gira que estan efectuant.

Apressem-nos a dir -repetir- que són especulacions gratuïtes. El més probable és que, simplement, l'obra sigui un divertimento. O una al·lusió genèrica a les lluites intestines que han acabat amb tants grups del pop-rock. Des dels més emblemàtics del naixement d'aquesta mena de formacions, els Beatles, a tants grups actuals, passant pels Pink Floyd, Genesis, Supetrtamp, etc, les emergències i topades entre liderats són habitualment la clau de la desintegració de les bandes. En molts casos, es tracta d'un cicle natural que fa que les personalitat creatives més fortes del grup, a mesura que aquest emprèn volada i el propi líder es veu més capacitat per desenvolupar les seves idees i, consegüentment, veu les dels altres membres més com un obstacle per realitzar-les que com una eina per millorar-les, el grup perd la cohesió i la motivació que l'unia. De vegades, el líder abandona la resta i vol que la seva obra sigui estrictament representada pel seu nom i la banda es desintegra -el cas de John Lennon o Peter Gabriel dels Genesis-, de vegades el líder abandona però la banda continua amb el nom -el cas dels Pink Floyd amb Waters, o els Supetramp amb Hodgson-, o és la mateixa banda que acaba expulsant el líder per raons diverses -els mateixos Pink Floyd amb Barrett, o els Fleetwood Mac amb diversos músics que s'han anat substituint-. De vegades, el grup acaba sent poc més que la marca d'un íder únic que en realitat va canviant la resta de la banda al seu gust -els Jethro Tull d'Ian Anderson, els Motorhead de Lemmy Kilmister, etc-, o, pel contrari, la banda és una successió de músics que entren i surten en funció de vaivens atzarosos, com el cas dels Deep Purple, seguir la història dels quals suposaria la necessitat de confegir un veritable índex cronològic.

Crisis de creixement, en definitiva. O qüestions de drets de propietat intel·lectual i la seva palpable traducció en efectiu, en molts casos. Com diu la cançó de Cyndi Lauper, l'extraordinària cantant que aquests dies es passeja pel nostre país, Money changes everything. Els diners ho canvien tot.

NO EM PREOCUPA REPETIR-ME

2011-07-19T20:22:00.005+02:00

Quin és el pes de la memòria? Quin és el pes de l'oblit? De tant repetir amb George Santayana que els pobles que obliden la seva Història estan condemnats a repetir-la, hem oblidat que alguns fabriquen amb mentides una Història a la seva mida.

La tan lloada Transició (que ens van fer creure que va ser un model mundial de trànsit pacífic a la democràcia) va segellar amb un nou silenci el conflicte que va ser la llavor del llarg silenci del franquisme. Ara que alguns volen rescatar la Història de l'oblit, altres s'apressen a adulterar-la, a pervertir-la, a canviar-la.

La memòria dels individus és feble i volàtil, sí, però la Història ha de reposar en fragments de veritat que el consens de les memòries i la tangibilitat d'alguns fets han de certificar. Però s'ha dit que la Història l'escriuen el vencedors. En veritat, són els poderosos qui l'escriuen i l'acaben afaiçonant d'acord amb els seus interessos.

Han de concórrer les veus, els testimonis, els relats i... ¿per què no?, els cants i els poemes dels qui han presenciat, per aturar l'escomesa dels fabricants de la mentida i els seus vils servidors.

Les veritats no solen ser còmodes. No és en un dels bàndols, quan hi ha guerra. Si un llegeix, per exemple, un poema tan immens com In memòriam de Gabriel Ferrater, estarà vacunat contra el partidisme i l'agombolament de les mitificacions i mistificacions dels interessats en veure la Guerra Civil com una història de bons i dolents -no importa de quin angle-.

Setanta-cinc anys després que uns quants militars s'alcessin en armes contra la jove República Espanyola, aquí estem, entre les fàbriques dels somnis i els malsons. No m'importa repetir-me, com diu la cançó dels REM que encapçala el seu darrer disc:

I don’t mind repeating, I am not complete (No m'importa repetir-me, sé que no sóc complet)

Überlin, la cançó, una curiosa menció a la capital alemanya amb una alteració que remet al subterrani, un passeig cap a estrelles, cap a la fi del dia i fins a la vora de la nit. Volàtil, amb aquelles etèries melodies i arranjaments d'harmonies càlides tan pròpies dels de Georgia.

I també una certitud:

I know, I know, I know what I am chasing
I know, I know, I know that this is changing me

(Sé què és el que busco
Sé que és el que em fa canviar)

Il·lustració: fotografia de Josep Brangulí

CIUDADANOS DEL MUNDO o LA PLAGA DE L'ÓS

2011-06-28T17:19:00.008+02:00

Albert Sánchez Piñol, escriptor dotat d'una prosa realment afuada, deia a la seva habitual columna de l'ARA del dia 11 proppassat (Racistes, intolerats i xenòfobs), després d'una interessantíssima disquisició sobre el significat (o sigui, el no significat) del racisme, que en certa manera (...) tots estem condemnats a practicar alguna mena d'exclusió. És com un mirall: necessitem un altre per poder saber qui som, per tenir una identitat, sense la qual no seríem persones. Només hi ha una excepció: els 'ciudadanos del mundo', que són els insectes més destructius que ha creat la cultura humana. Els 'ciudadanos del mundo' no exclouen, fan una cosa infinitament més perversa: inclouen, t'agradi o no. Un català es pot entendre amb un castellà, o un catòlic amb un musulmà. Un 'ciudadano del mundo' no es pot entendre amb ningú. Es consideren el cim més evolucionat de la cultura occidental, i en conseqüència qui no pensa com ell és un pallús o una rèmora del passat. Els 'ciudadanos del mundo' odien qualsevol particularisme, que consideren un obstacle per a la concòrdia humana. No creuen que existeixin els pobles, per això voten sistemàticament contra el dret d'autodeterminació dels pobles. Destrueixen les cultures en nom d'un universalisme intolerant i per això, sigui a Intereconomía o entre els 'indignats', és lògic que cridin 'para entendernos nos basta con el castellano'. Què és un 'ciudadanos del mundo'? Molt fàcil: el fill que sortiria d'un matrimoni entre Josep Anglada i Carmen Chacón.

Sí, evidentment, a casa nostra també tenim els nostres ciudadanos del mundo. I alguns fins i tot parlen en català. Però mirem on som:

El nou govern valencià de Francisco Paco Camps, encoratjat pel gran triomf electoral del seu planter de candidats a seure a les banquetes d'acusats dels palaus de justícia, programa una ruptura total amb l'actual sistema educatiu de doble línia de llengua a les escoles públiques, per regular un sistema on una teòrica distribució equilibrada de tres llengües vehiculars (amb l'anglès al mateix nivell que el castellà i el valencià), un repartiment que a ningú se li escapa que és una sentència de mort a la més feble de les tres, precisament l'autòctona.

El nou president del PP de les Illes Balears, el madrileny José Ramón Bauzá, té com a primer gest de govern suprimir una direcció general, per a exemplificar l'austeritat que demanen els temps que corren. Casualment, la sacrificada és la de normalització lingüística.

El nou govern de PP-PAR d'Aragó derogarà la llei de llengües aprovada per l'anterior govern PSOE-PAR que, modestament, havia obert un marc legal de protecció a les llengües catalana i aragonesa.

A Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, aquesta senyora a la qual, segons la Junta Electoral, es pot votar fins quan no es presenta, sempre que es posi 'te quiero, Alicia, guapa' a la papereta, ensenya una instància on demana públicament a la Generalitat que escolaritzi el seu fill en castellà. Al seu costat, a la foto, el furibund anticatalanista Francisco Caja, que sembla que encara presideix el grupuscle anomenat Convivencia Cívica Catalana -denominació triple que conté tantes inexactituds com noms, com diu Sebastià Alzamora-. Sánchez-Camacho presideix el PP català i és, si no el pal de paller, el puntal de la part del darrere de la pallissa del govern molt catalanista d'Artur Mas.

Però no patim: aquests ciudadanos del mundo ens esperen amb els braços oberts per incloure'ns. Per incloure'ns en la seva abraçada de l'ós, naturalment.

INTIMITATS AMB ELS MANEL

2011-06-27T16:38:00.006+02:00

Gràcies a les nostres amistats de La Pobla de Mafumet, la població del Tarragonès que viu sota els efluvis d'aquest Vesubi modern que és la refineria de Repsol, teníem entrades per al concert que hi donaven ahir els Manel, dins de la llarga gira que està recorrent bona part del país i que en els dos darrers dies els havia dut a la propera Valls i a la llunyana capital estatal.

Vam arribar amb temps per aparcar en els amples i ben cuidats carrers del poble, prop del modern Auditori del Casal Cultural, i per veure al Martí Maymó parlant pel mòbil a l'entrada. No tots els efluvis de la refineria són nocius, certament. El preu, molt subvencionat sens dubte dins el programa de festes locals, ens permetia rescabalar-nos de la decepció de no haver enganxat cap entrada al concert de Reus, precisament el que obria la gira.

Dins el coquetó i modern auditori, el contacte amb els Manel era directíssim, tal com ell sens dubte desitgen. Els quatre solets, acompanyats només per un bon equip amplificador i un bonic joc de llums, transmeten amb saviesa el seu cuidadíssim i atractiu repertori, multiplicant-se en les textures rítimiques i harmòniques en instruments i veus que embolcallen les seves contagioses melodis. I les lletres, afotunadament, arriben amb claredat! Aquestes lletres servides amb un català planer i eficaç que amaguen exercicis de gran brillantor intel·lectual, ja sigui per explicar històries quotidianes amb una perspectiva que les fa inèdites (com "Boomerang", o "Benvolgut"), o per distorsionar la perspectiva de la realitat amb apropaments surrealistes ("El gran salt") o hiperrealistes ("La bola de cristall"), o per condensar veritable narracions en unes poques estrofes ("La cançó del soldadet" o la tan coneguda "Aniversari"). Van repassar una a una totes les cançons d'aquest meravellós àlbum "10 milles per veure una bona armadura", intercalant-les amb algunes de les de l'anterior "Els millor professors europeus" (a la meva manera de veure, millorades amb els nous arranjaments), i acabant amb l'apoteosi del "Deixa-la, Toni, deixa-la" que també tanca "10 milles...", on Guillem Gisbert es llueix amb els seus imaginatius interludis narratius per obligar el públic a formar el cor de mariners que tanca la cançó i -snif!- el concert.

Aquesta cançó, per cert l'única que no signa Guillem Gisbert en aquest darrer àlbum (és de Roger Padilla), resumeix magníficament l'estil dels Manel en viu: sobris, aparentment un pèl distants, ofereix la riquesa de les seves cançons quasi de manera despullada (no perquè no hi hagi un intens treball harmònic que ja he destacat, s'entén), i si hi ha alguna cosa és una lleu distància quasi irònica sobre el que ells mateixos ofereixen a l'escenari, com s'aprecia en els parlaments de Guillem, divertits i originals sempre, però en tot cas tendint a la modèstia i gairebé a l'autoparòdia.

Res sembla indicar, doncs, que als Manel se'ls hagi d'inflar l'ego després de l'aclaparador èxit que estan collint. Com diuen a "El Miquel i l'Olga tornen", aquesta preciosa cançó amb què obrien el concert, invocant a la Verge Santa del Roser, volem el just per viure bé. Si això és realment el que volen, és exactament el que hauria de pertocar a tot artista de veres, tal com ha tingut la bondat de recordar-li algú a l'Alejandro Sanz en una carta oberta que situa els mons de la ciència i de l'art en un context històric relativista i dins un marc de justícia social: que la feina de la música, i el de la ciència, no siguin més que això, una bella feina, i no pas un negoci.

I sembla clar que no ens equivoquem pas si diem que es tracta d'un èxit, el dels Manel, ben merescut, i d'agrair per tots els que els gaudim amb ells.

Fotos de la meva filla Marta del concert d'ahir

SOTA LA MIRADA DE DÉUS I DEESSES

2011-06-23T19:14:00.007+02:00

Robert Graves, en el seu imprescindible tractat sobre els mites grecs (Los mitos griegos, Alianza, 1985), explica així el mite olímpic sobre la creació:

En el principio de todas las cosas la Madre Tierra emergió del Caos y dio a luz a su hijo Urano mientras dormía. Contemplándola tiernamente desde las montañas, él derramó una lluvia fértil sobre sus hendiduras secretas, y ella produjo hierbas, flores y árboles, con los animales y las aves adecuados para cada planta. La misma lluvia hizo que corrieran los ríos y llenó de agua los lugares huecos, creando así los lagos y los mares. Sus primeros hijos de forma semihumana fueron los gigantes de cien manos llamados Enarco, Giges y Coto. Luego aparecieron los tres feroces Cíclopes de un solo ojo, constructores de murallas gigantescas y maestros herreros, primeramente de Tracia y luego de Creta y Licia11, a cuyos hijos encontró Odiseo en Sicilia. Se llamaban Brontes, Estéropes y Arges, y sus espíritus han vivido en las cavernas del volcán Etna desde que Apolo los mató en venganza por la muerte de Asclepio. Los libios, sin embargo, pretenden que Garamante nació antes que los cíclopes de cien manos y que, cuando surgió de la llanura, ofreció a la Madre Tierra un sacrificio de bellotas dulces. Este mito patriarcal de Urano obtuvo la aceptación oficial bajo el sistema religioso olímpico. Urano, cuyo nombre llegó a significar «el firmamento», parece haber conquistado su posición como Primer Padre al ser identificado con el dios pastoral Varuna, uno de los que constituyen la trinidad masculina aria; pero su nombre griego es una forma masculina de Ur-ana («reina de las montañas», «reina del verano», «reina de los vientos» o «reina de los bueyes salvajes»): la diosa en su aspecto orgiástico del solsticio estival. El casamiento de Urano con la Madre Tierra explica una primera invasión helénica de la Grecia septentrional, que permitió a los adoradores de Varuna alegar que él prohijó a las tribus nativas que encontró allí, aunque reconocían que era hijo de la Madre Tierra. Una enmienda del mito registrada por Apolodoro, es que la Tierra y el Cielo se dividieron en una lucha mortal y luego se volvieron a unir mediante el amor. Mencionan esto Eurípides (Melanipo el sabio, fragmento 484, ed. Nauck) y Apolonio de Rodas (Argonáutica, i.494). La lucha mortal tiene que referirse al choque entre los principios patriarcales y los matriarcales causado por las invasiones helénicas. Giges («nacido de la tierra») tiene otra forma, gigas («gigante ») y los gigantes se asocian en el mito con las montañas de la Grecia septentrional. Briareo («fuerte») era llamado también Egeón (Ilíada, i.403), y su pueblo puede ser, por lo tanto, el libio-tracio, cuya diosa cabra Egis (...) dio su nombre al mar Egeo. Coto era el antepasado epónimo de los cotianos, quienes adoraban a la orgiástica Cotito, y difundieron su culto desde Tracia a toda la Europa noroccidental. Estas tribus son descritas como «de cien manos», quizá porque sus sacerdotisas estaban organizada en colegios de cincuenta, como las Danaides y las Nereidas: o tal vez porque los hombres estaban organizados en grupos guerreros de cien miembros, como los romanos primitivos.

Vet aquí, doncs, que Urà és en realitat una derivació d'una deessa. Un déu que, segons continua el mite, va ser el pare dels titans i posteriorment castrat per un d'aquests, Crono, com a venjança instigada per la Mare Terra per haver enviat els fills anteriors de la seva unió, els cíclops, al tenebrós món subterrani del Tàrtar. És també avi del Zeus que acabaria establint l'hegemonia del patriarcat com a déu suprem en destronar el seu pare Crono, el Saturn romà, devorador dels seus fills. La castració d'Urà amb la falç d'ós típica de societats neolítiques, remetria segons Graves a la lluita de tribus pre-helèniques, els guerrers de les quals tenien costum de castrar els enemics amb aquesta petita arma, contra els invasors aris pre-helens.

Les festes del solstici d'estiu, segons Graves, ere una festa orgiàstica que remetia a aquest xoc entre cultures matriarcals i patriarcals, entre la deessa mare i la trinitat masculina ària, i eren un alliberament de la força creadora, femenina, que podia ser temible. L'orgia no era necessàriament només sexual, solia acabar amb autèntics banquets antropòfags, segurament precdeits del consum d'al·lucinògens.

Les actuals celebracions del solstici estival, el Sant Joan dels catòlics, són una romanalla d'aquella revelació de la deessa orgiàstica i vénen convenientment presidides pel foc, i marquen el cicle solar que és origen del calendari de dotze mesos. Enguany, per una casualitat que només es dóna cada moltes dècades, coincideix amb el Corpus Christi, la festa cristiana que celebra l'eucaristia, és a dir, pròpiament la participació en el cos de Crist a través de la seva deglució simbòlica (romanalla del sacrifici corporal del propi rei masculí que va segellar el pacte entre matriarcats i patriarcats en els orígens de la societat helènica, per exemple?). Com a festa mòbil del calendari religiós, remet al calendari lunar més propi de les societats matriarcals pre-àries, i la rara coincidència que es dóna enguany (que no tronarà a produir-se fins a 2095, si no m'erro) amb la celebració del solstici d'estiu, sembla multiplicar el significat màgic de la diada.

Mort i renovació, exaltació del foc i del seu poder destructiu i regenerador , un dia com avui, en les dates que corren en aquesta primavera que tot just hem deixat enrere, exemplifica la potència de la revolució que de tant en tant ha de sacsejar tot allò que es mou sota l'atenta mirada dels déus-astres.

Il·lustracions: Giorgio Vasari i Cristofano Gherardi: Cronos derrota Urà / Imatge de la Patum de Berga

DIGNATARIS, INDIGNATS I DIGNIFICATS

2011-06-21T17:56:00.003+02:00

Ens preguntàvem ahir en aquest bloc si les paraules de comprensió de Felip Puig cap als indignats després de les manifestacions de diumenge obrien una porta a pensar que el govern de la Generalitat estaria realment disposat a escoltar la veu d'aquests dits indignats (que haurien de dir-se simplement dignificats, o dignats, si fos correcte el mot).

Pregunta més aviat retòrica que el mateix Puig no ha trigat a respondre (en sentit negatiu, és clar), posant-se al servei dels alcaldes que vulguin desalltojar places on encara hi hagi acampades per tal de garantir unes tranquil·les i cíviques festes de Sant Joan. És a dir, unes festes de solstici d'estiu on es garanteixi l'habitual conducta incívica de la gent que es passa una mica amb l'alcohol, petards i altres elements estupefaents. Aquests, com que no reivindiquen res més que el mateix dret a celebrar la festa, ni que sigui a la seva manera, tenen dret a ocupar la via pública. No és estrany, alguna cosa hem de conservar de les èpoques en què tota la conca mediterrània cremava literalment en orgies celebrant l'arribada de l'estiu.

No ens posarem demagogs. El que volem fer notar és que, segons Puig i els seus, hi ha formes i formes d'ocupar la via pública. Si es fa en nom del Barça o de Sant Joan, hi ha tot el dret. Si es fa per reclamar legítims drets socials, no. Per ser més justos: si l'ocupació és temporal, pacífica i no deixa taca , fins i tot és tolerable la queixa i la reivindicació. S'entén l'espai públic com un domini gairebé intangible: un dret de pas, a passar i no estar, una possibilitat d'expansió momentània i fins i tot de desori i exasperació temporal, mai per a una ocupació real que permeti al cos social trobar-se de veres, articular-se, organitzar-se com a col·lectiu i no com a simple multitud, o com a molt com a simple agregat d'individus alienats que reparen en el refugi i anonimat de la massa l'angoixa del seu aïllament.

El que ha fet el moviment dels indignats, del 15-M, les acampades, és negar-se a aquest concepte de l'espai públic, físic i virtual, i, emparat en l'espai expandit de la xarxa i les comunicacions de l'era digital, congregar-se per pensar, debatre, formular expectatives d'un nou model de relacions.

He sentit avui a una tertúlia radiofònica un ex-polític que ell porta ja anys escrivint articles indignats, que això no és cosa de fa dos mesos, d'uns quants que, deia ell, l'espanten perquè es creuen en la possessió de la raó absoluta. No, no cal dir el nom, perquè és molt representatiu de tota una casta d'opinadors que no entenen dues coses d'aquest moviment:

-Que no té líders ni ideologies definides, que no es creu posseïdor de cap absolut, sinó que aspira ni més ni menys que a articular un ampli debat democràtic que faci aflorar les enormes mancances i injustícies del model econòmic i social enfront el qual no hi ha alternatives, segons sostenen tots els governants del nostre àmbit encara hores d'ara.

-Que té molt clar que els mitjans de comunicació i contacte, per potents que siguin, només són el mitjà. Que el veritable missatge és l'acció nascuda del contacte directe entre la gent. La gent que aspira a ser veritable ciutadania, veritable subjecte polític del canvi.

Realment, com ja hem dit en aquest bloc, o potser en algun altre: ni hem nascut ahir, ni el camí acabarà demà. És un llarg camí. I només es pot fer caminant.

DIGNITAT I IMAGINACIÓ

2011-06-20T17:52:00.003+02:00

Probablement el 19-M passarà a la petita història del moviment dels indignats o del 15-M, com una jornada cimera, puntera, evocadora de la capacitat de mobilització, energia renovadora, imaginació creadora i voluntat comunicativa de la societat que li va donar fermament suport, des de diferents àmbits.

Les manifestacions van ser tan exemplars i massives que fins i tot el conseller Puig reconeix avui la seva repercussió i transcendència. Serà cert? Escoltarà la classe política la veu, la polimorfa i múltiple veu d'ahir, la veu d'uns indignats plens de dignitat, convicció i arguments per demanar amplis canvis en el sistema polític i en la distribució de la riquesa social? I, cas que sàpiguen escoltar, tindran capacitat per actuar en conseqüència?

Canviaran de parer mitjans de comunicació i intel·lectuals o opinadors que fustiguen el moviment a consciència, com mostràvem ahir en aquest bloc? Continuaran pensant que es tracta d'un grup de gent emparada en un discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen amb estratègies populistes, com opinava encara a l'edició d'ahir de l'ARA Salvador Cardús? Cardús pensa que al populisme el carrega el diable, és fàcil de manipuar, de dirigir des de l'ombra, de guiar amb quatre frases brillants que enlluernen el pensament feble. A part del to deliberadament ofensiu, hem de convenir amb Cardús que l'assemblearisme té inconvenients, i un d'ells és la possibilitat que en determinades situacions les reaccions explosives preconitzades per una minoria s'apoderin amb facilitat de la majoria. Tenint això en compte, el comportament del moviment està resultant modèlic, revitalitzador i engrescador. I pacífic, amb les poques excepcions que tots coneixem i lamentem.

Per respodre al Sr. Cardús i elS que pensen com ell, em remeto a la seva columna curiosament veïna de la mateixa edició del diari ARA, de Josep Ramoneda: Em sembla que hi ha un ampli consens en la societat sobre tres coses: que la violència no és instrument admissible per fer política en un règim democràtic; que el Parlament és la peça nuclear de la democràcia perquè articula la representació i encarna la sobirania popular; que tothom té dret a l'activitat política i que per això existeixen les llibertats d'expressió, de reunió, d'associació i de manifestació.(..) Per què inquieta tant el moviment dels 'indignats'? Els seus plantejaments, de vegades confusos i contradictoris, poden contenir alguna desbarrada utòpica, però són sobretot molt reformistes: de millorament, no de destrucció, de la democràcia. Per què tant d'esforç a convertir en revolucionaris perillosos els que no ho són? ¿La nostra democràcia és tan feble que no pot suportar crítiques que assenyalen que la política institucional s'ha convertit en un espai opac i endogàmic? ¿No pot suportar que es demani més empatia amb els problemes de la gent i menys reverències als mercats i al poder del diner? ¿O és que en el fons els partits polítics es consideren propietaris de l'espai polític i tenen por que algú posi en dubte el seu oligopoli?(...) ¿O és que, en realitat, la irritació de la classe política només és l'expressió de la seva impotència davant una crisi econòmica que la desborda?

Crec que aquí rau la clau per donar resposta al crit de més democràcia: que la classe política perdi la por a admetre la seva impotència, i busqui, de la mà de la societat que ara li dóna l'esquena, veritables sortides, radicals i viables, a un model econòmic profundament injust. Si, pel contrari, s'encastella en el marge de democràcia parlamentària, formal i representativa que encara li dóna suport -amb el seu espectacle mediocre d'aparent debat i dissensions- s'abocarà a un carreró sense sortida.

UN EXCÉS DE SIMPATIA INTEL·LECTUAL?

2011-06-17T17:50:00.005+02:00

Diu el conseller Puig -que no dimiteix ni quan es desborden els policies ni quan se li desborden els violents presumptament de l'altra banda-, que el moviment dels indignats ha rebut un excés de comprensió i simpatia per part dels intel·lectuals i dels mitjans.

És això cert? No ho acabem de detectar en el que hem llegit i escoltat aquests dies.

Alguns mitjans són directament tendenciosos: una televisió pública (pública?) com TeleMadrid, cometia aquest atemptat a la deontologia informativa, segons El Público: va mostrar fotos de disturbis en manifestacions a Grècia per intentar demostrar que els manifestants de Barcelona noe ren pacífics. Les fotos eren del diari El Mundo , en el qual sí es contextualitzaven correctament.

Què diuen els intel·lectuals, a tot això? Veiem primer el que diuen alguns intel·lectuals d'allà a la Meseta:

Fernando Sánchez Dragó a El Mundo: "Los indignados de Sol se parecen a los descamisados de Perón, pero visten, aunque muchos de ellos lo ignoren y sean sólo lo que Togliatti y otros de su colla llamaban "tontos útiles", camisas rojas (las de Stalin), negras (las de Mussolini) pardas (las de Hitler), gris maón (las de Mao) y azul eléctrico (las de Franco)". El Sr. Dragó s'ha apuntat recentment a la teoria revisionista que diu que Franco va ser un governant autoritari, no totalitari i és col·laborador habitual de TeleMadrid.

Fernando Savater: Los indignados de Barcelona son "un hatajo de mastuerzos que quiere imponerse a los representantes de la votación popular y que, por tanto, debían ser desalojados por la Policía y nada más" (El Público). El Sr. Savater és col·laborador habitual de El País i codirigeix la revista Claves de razón práctica. És membre destacat del partit polític Unión, Progreso y Democracia i del moviment ¡Basta ya!

Veiem ara el que diuen els mitjans i intel·lectuals de casa nostra.

El director de La Vanguardia, José Antich en un article d'opinió d'ahir: es el momento de recuperar el prestigio y la autoestima. La Catalunya real no es la que un grupo de desalmados quiso trasladar al mundo de nuestro país.

El mateix dia, el celebrat escriptor Quim Monzó, a La Vanguardia: Desde que el miércoles los supuestos indignados intentaron impedir el pleno del Parlament y agredieron a diputados, a muchos opinadores ya no les caen bien. Dicen: "Han traspasado una línea roja". Dicen: "El primer día despertaban simpatía y han acabado como un grupo de golpistas". De golpe les han visto el plumero. Pues ya me perdonarán, pero se les ha visto el plumero desde el primer día. Con las nobles excepciones que quieran, era evidente de qué pie calzan. ¿Qué podías esperar de un grupo que, antes de conseguir nada, ya se autobautizaba con el nombre pomposo de Revolución? Una revolución es algo serio, un cambio drástico de las instituciones y de las estructuras y, aquí, de cambio, ni uno. ¿Dónde está la revolución? ¿Cómo va a haberla si, antes de ganarla, los supuestos revolucionarios ya se ponen las medallas?

Pilar Rahola, periodista, ex-política, actualment col·laboradora a molts mitjans, entre ells La Vanguardia. Ahit també en aquest diari: Recojo las declaraciones de e-noticies, a raíz de una entrevista en RAC1 a Arcadi Oliveres, cuya insinuación es muy clara: "Puede ser que una parte de esta violencia haya sido originada por agentes policiales vestidos de paisano, porque sé que en ocasiones anteriores se había producido". La misma idea corre por la red y de golpe un movimiento que dice ser asambleario habla por boca de improvisados representantes y asegura que la violencia es de otros, de unos que pasaban por ahí, y que lo suyo es paz y amor. Entonces, los miles de congregados bajo el explícito lema de boicotear a los parlamentarios ¿sólo querían abrazarlos? Las imágenes de extrema violencia de los jóvenes ¿son puro photoshop? Intentar el boicot a un Parlamento ¿es un gesto de amor? Y la responsabilidad de encender los ánimos contra los diputados ¿recae en agentes infiltrados de los Mossos? La retahíla de preguntas podría continuar hasta el delirio.

I encara un altre article d'opinió a La Vaguardia, el mateix dia, d'Albert Gimeno: Los violentos defensores del antisistema, entremezclados entre otras personas que simplemente se sienten indignadas, son la escoria de nuestra sociedad y necesitan ser reprimidos como merecen: con mano dura. Absténgase la corte mediática defensora del papanatismo de considerar esta afirmación como un destello de la derecha más ultraliberal. Creo que hace mucho tiempo que la mayor parte de la ciudadanía percibe actitudes que no son de recibo pero lo vivido el miércoles frente al Parlament superó todos los registros. Los profesionales de la violencia tienen una impecable hoja de servicios. Desde Canaletes a las protestas del Banco Mundial. Desde el apoyo a la ETA que atentó en Catalunya hasta el disfraz de perroflauta violento. Desde los amotinados en el edificio de Banesto hasta quienes se atreven a zarandear, pegar y ridiculizar a diputados electos, por obtusa que haya sido su gestión.

(Disculpi, Sr. Antich, però no he estat capaç de trobar aquests articles en català a la seva edició digital).

Bones mostres de contundència intel·lectual i de simpatia cap als indignats.

EL LERROUXISME REVISCOLAT

2011-06-17T17:13:00.004+02:00

El lerrouxisme, aquesta manera de fer política sibil·lina, solapada i traïdora que usa les armes de la demagògia i l'antinacionalisme per, efectivament, buscar minar els moviments de contestació social reals i els d'autodeterminació i reafirmació catalana, no és un procés històric oblidat, fill del polític republicà-radical Alejandro Lerroux que va arribar a presidir el govern de la II República entre 1933 i 1935, quan va revelar el seu veritable ésser polític dirigint la repressió de les rebel·lions populars de 1934, per acabar adherint-se al moviment franquista.

No, ni la demagògia anticatalanista acaba amb Lerroux ni tampoc en comença. Basti comprovar què escrivien ja al segle XVI els cronistes imperials pagats per la Cort de Carles V, començant una distorsió de la Història de la Corona d'Aragó que encara perviu (vegeu Josep Solervicens, Els Països catalans i Espanya : ser o no ser : coflictes político-lingüístics al segle XVI ,València : Eliseu Climent, 1988).

Repassar la Història és una manera d'entendre el present, vital jo diria. Però per comprovar com opera el poder per esclafar els moviments populars i els moviments del catalanisme polític, no cal tirar enrere.

El lerrouxisme està sent copiat com un manual de consulta per actualíssims moviments o grups infiltrats en el gran moviment del 15-M, sobretot de Plaça Catalunya, i està actuant sibil·linament, solapadament, traïdorament, per apagar qualsevol consens sobre el legítim dret d'autodeterminació de Catalunya, i alhora per fer derivar les protestes cap a radicalismes buits i cap al desencadenament de brots violents com el de la Ciutadella de l'altre dia, per tal de desacreditar el moviment.

Tenen noms i tenen cares. I per molt que els establishments polítics, comandats per l'actual govern de la Generalitat que ha pactat amb la dreta espanyolista rància i anticatalana, i dels mitjans de premsa, amb La Vanguardia i el seu grup i les emissores públiques al davant, vulguin coaccionar o ridiculitzar als qui parlen (Oliveres, Carod-Rovira, López-Tena), aquestes cares tenen un color i una llengua que no enganyen.

Vegeu informació d' El Público d'avui.

XIFRES PER INDIGNAR-SE

2011-06-16T17:29:00.005+02:00

Raons per indignar-se davant un sistema socioeconòmic i polític que exclou tanta gent del repartiment de la riquesa sobren. I potser no ha calgut explicar-les gaire, vist el corrent de simpatia que ha generat el moviment dit dels indignats. Però potser, ara que tal simpatia sembla recular, caldrà repetir-les.

Tal vegada, una bona manera és anar verbalitzant el que dia a dia succeeix en el món. O anar sumant, simplement: posant-hi xifres. Llegim avui que la Unió Europea (UE) , reduirà un 75 % el pressupost que destina anualment a cobrir les necessitats d'aliments de les famílies amb necessitat... dintre la pròpia UE -és temps de retalls per a tothom, vaja, començant pel més pobres dels països rics!-. La xifra d'enguany: 500 milions d'euros. La reducció, doncs, 375 milionets.

El mateix dia, llegim que la UE destinarà en el termini urgentíssim d'un mes un crèdit d'11 mil milions d'euros a Grècia, dins l'ajut aprovat fa un any conjuntament amb el Fons Monetari Internacional per una suma de 110 mil milions d'euros. Sí, onze mil milions. Per satisfer les necessitats socials dels grecs necessitats? No! Perquè l'estat grec pugui pagar el servei del seu deute extern.

Diners, en definitiva, a la banca internacional i als financers.

Arcadi Oliveres, aquest exemplar economista nostre, ha calculat que amb el que els Estats han destinat a rescatar els bancs amb problemes de liquidesa des que va esclatar la crisi (la crisis financera que ells mateixos van provocar) podríem satisfer més de mig segle les necessitats del programa de l'ONU de lluita contra la fam mundial, programa al qual ningú està contribuint ja que ... no hi ha calers!!!

I sentim avui que un d'aquests bancs, el famós Goldman Sachs que és el gran planter de les primeres figures de les institucions financeres mundials (secretaris d'Estat d'economia nord-americans, el mateix nou i flamant president del Banc Central Europeu...), el mateix banc que està sent investigant per la fiscalia de Nova York com un dels principals culpables en les maniobres financeres que van desencadenar la crisi de les hipoteques sub-prime, alhora el gran desencandenant de la crisi mundial, el mateix banc que reparetxi grans primes als seus directius mentre és dels principals beneficiaris dels rescats econòmics públics, aquest banc -o, vaja, aquests delinqüents que el dirigeixen- és el principal sospitós de maniobrar en contra de les emissions de deute de l'estat espanyol.

Davant d'aquestes magnituds, indignar-se perquè el Barça tregui de les seccions més modestes 50 milions d'euros per fitxar en el mercat internacional d'estrelles que cobren 4, 5 o 6 milions d'euros l'any, sembla ridícul. Però, si pensem que amb 50 milions podríem construir deu escoles amb les quals ajudar a eliminar el barracots al nostre sistema escolar, potser ja no ens semblarà tan ridícul.

Decididament, algunes xifres ens ajuden a indignar-nos.

Si voleu aprofundir amb el rescat als bancs de l'estat espanyols, i saber què els esteu pagant, a més amés del que us cobren com a client per generar el beneficis de milers d'euros que continuen tenint, mireu aquí:

ALGUNS INDIGNATS NO SÓN PROU DIGNES?

2011-06-15T17:51:00.004+02:00

Alguns ben intencionats estan avui indignats contra els indignats que estan actuant davant el Parlament.
Jo he recuperat aquest vídeo de l'actuació dels Mossos a la plaça de Catalunya:

Algunes coses, què voleu que us digui, em continuen indignant més que altres. Que els nostres governants, tan democràtics, enviïn les forces públiques a netejar les places i defensin coses tan indefensables com les que es veuen al vídeo, per exemple, és de les que més m'indignen. O que decideixin retallar dels pressupostos les partides més socials i abaixin el cap davant el continu, diari i escandalós espoli fiscal que patim cada dia els catalans, per exemple també. Aquests senyors de Ci U, tan nacionalistes, pacten ara amb els mateixos que van impugnar l'actual estatut i són còmplices de la seva devaluació, els mateixos que van fer campanya a tot Espanya en contra de l'Estatut i esos catalanes.

Tots voldríem un món ideal en què cadascú de nosaltres tingués veu en una democràcia perfecta. No és així, o no ho és encara. Hem de continuar treballant-hi. I hem de donar suport als indignats, perquè, encara que òbviament no poden tenir la raó (La Raó no existeix), sí tenen sobrades raons.

PRESSUPOSTOS PLENS

2011-06-14T17:50:00.006+02:00

Ara que ja les places s'estan buidant d'acampats indignats, és l'hora de passar efectivament a l'acció, intentant aplicar el que s'ha articulat amb el debat.

Reproduïm la convocatòria per aturar el Parlament d' acampadabc:

El proper dia 15 de juny està previst debatre al Parlament de Catalunya els nous pressupostos de la Generalitat de Catalunya per l’any 2011 i 2012. La seva aprovació significaria l’implantació de les retallades socials. Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes. Serà una acció absolutament pacífica, no violenta, massiva, i determinada.

La llei que obligava Rosa Parks a cedir el seu seient a un blanc havia estat aprovada per un parlament. Gandhi va desobeir a un parlament en iniciar la marxa de la sal. L’Apartheid a Sud-àfrica va ser aprovat per un parlament. Igual que a Atenes, a Reykjavík, a Madrid, a València… Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes.

Amb l’agreujament de la crisi econòmica, la classe política havia de triar entre retallar els drets socials de la ciutadania i seguir donant suport al benefici empresarial i de la banca, o escoltar al poble. Un cop més s’han desentès de les nostres vides i han optat per mantenir els privilegis de la minoria. Ens volen retallar els drets socials en forma de llistes d’espera a la sanitat, reduint les convocatòries a professorat, reduint els ajuts socials, les prestacions i les beques, provocant una major privatització dels serveis públics, acomiadant massivament a personal públic… Per això hem cridat i seguirem cridant: “això no és una crisi, és un robatori!”.

En el sector sanitari, usuàries i professionals porten mesos patint l’empitjorament del servei i les condicions de treball. Aquesta situació té responsables amb nom i cognoms. El Sr Boi Ruiz Garcia considera que la salut és per a qui se la pot pagar i continua treballant per a la sanitat privada: abans des de la presidència de la seva patronal, ara des del Govern.

En l’ensenyament, estem farts d’escoltar que els nostres joves són els més ben preparats de la història. Després de la implantació del Pla de Bolonya i les successives retallades, els intents de privatitzar-la i d’adequar-la a les necessitats del mercat, han donat com a resultat una generació de joves molt precaritzada.

Als barris, 10 famílies són desnonades cada dia de casa seva, per execucions hipotecaries, per no poder pagar el lloguer o per altres raons.

Per tot això, l’Acampada de Barcelona i la Trobada d’Assembleas i Acampades de Barris i Pobles de Catalunya fan una crida a tota la ciutadania per a concentrar-nos davant el Parlament els dies 14 i 15 de juny per mostrar la nostra disconformitat amb les decisions pressupostàries que es volen dur a terme, a més de proposar alternatives als pressupostos i sortides solidàries i vertaderament democràtiques a la situació econòmica actual.

De la mateixa web, d'un dels interessants fòrums, pesco aquest vídeo sobre l'explicació dels dèficit fiscal català. En aquests dies, si és legítim revoltar-se contra el Parlament català que aprovi uns pressupostos restrictius en inversions socials, també és legítim revoltar-se contra el sistema polític espanyol que restringeix la capacitat econòmica de Catalunya amb un espoli fiscal en tota regla.

L'explicació és de Jaume Vallcorba, representant d'Empresaris per l'Estat Propi, i és d'una claredat digna de tot elogi. La xifra: 22.000 milions d'euros dóna Catalunya a Espanya. O, com diu el Sr. Vallcorba, un tren que cada dia surt de Catalunya a Madrid carregat amb 60 milions d'euros. I, com ell mateix diu, no ens donen ni les gràcies. Bé, el corregim, no solament no ens ho agraeixen, sinó que ens insulten i titllen d'insolidaris si ens queixem i reclamem un esforç més just.

FEM CORAL A REUS

2011-06-08T22:36:00.003+02:00

Avui, dins el programa Fem coral que la regidoria de Reus organitza des de fa 13 anys, s'ha estrenat la cantata composta per a l'ocasió per Anton Colom, director musical del programa, amb la interpretació a càrrec dels més de 700 escolars pertanyents a divuit centres escolars de Reus i La Selva del Camp que durant uns mesos han treballat la cantata a les seves respectives aules. Els han acompanyat l'Orquestra de grau professional de l'Escola de Música del Centre de Lectura de Reus, i la veu narradora d'Àngels Gutiérrez, que ha recreat amb molta expressivitat el meu relat, idea i fil conductor de les diverses parts de la cantata, Mediterrània, que a sota transcric.

He parlat acte seguit amb l'Anton Colom i m'ha comentat que hores d'ara la continuïtat d'aquesta magnífica aposta per la creativitat i l'ensenyament musical de la ciutat no està garantida. Són hores de canvi de colors polítics a Reus, sempre governat, fins avui, pel PSC, amb diversos socis -en tripartit des de fa molts anys-. Ara arriba una coalició de dretes, CiU i PP, i potser temps de retallades a l'horitzó.

Tant de bo no sigui així i continuem FENT CORAL entre tots!

MEDITERRÀNIA

Una tarda d’estiu, ja quasi en el capvespre, el Roger i la Laia jugaven a la platja. Els nens entraven i sortien de l’aigua sota l’atenta mirada de la seva mare, que de tant en tant els advertia que no s’allunyessin. Però, com que en aquella hora ja avançada hi havia ja molt poca gent, no es preocupava gaire. Llavors la Laia va començar a seguir un rastre de petjades que s’estenia sobre la sorra mullada a la voreta de l’aigua. “Juguem als exploradors!”, va dir. I el Roger va assentir entusiasmat, encara que no sabia ben bé què volia dir aquella paraula.

Posant els seus peuets sobre les petjades ben marcades a la sorra fresca, van avançar una bona estona.

....

Sa mare s’havia distret un moment i no se’n va adonar que els nens eren ara força lluny. Seguint el rastre van arribar fins on es perdia, entre les onades. “Ha entrat a l’aigua”, va dir la Laia. “I he tornat a sortir”, van sentir una veu al darrera seu. Es van tombar alhora i van veure un home molt alt, molt prim, amb una llarga barba blanca, que els mirava fixament. “La primera regla dels exploradors és no deixar-se sorprendre mai per l’esquena”, va tornar a dir l’home. I els va picar l’ullet i va deixar anar una riallada que, ella sola, convidava a jugar.

...

Seguint les indicacions de l’home, van trobar multitud de rastres, i van aprendre a distingir-los quan es creuaven i quasi es confonien. Van aprendre també que cada peu és diferent i propi de cada persona, però que hi ha diferents tipus de peus. “Mireu, aquest és un peu egipci: veieu com el dit gros s’avança molt sobre els altres quatre? És el peu que veiem a les pintures murals de les grans tombes dels faraons: les piràmides! “

“Què en sabeu, de les piràmides?”. Va preguntar-los l’home fent un gran triangle amb els seus llargs braços de pell cremada pel sol. “És veritat”, va continuar l’home,”no les veieu per aquí. I és que les piràmides són fetes de pedres enormes. I els egipcis no eren bons navegants, mai es van apropar per les nostres terres”.

...

L’home i els dos nens van continuar seguint rastres i es van aturar davant d’un seguit de petjades que s’enfilava molt dret cap a una suau línia de dunes. “I aquest altre, és un peu grec”, va indicar l’home de la barba blanca. “ Veieu? El dit gros és més curt que l’índex. És com el peu de les estàtues dels grans déus que van viatjar per tota la Mediterrània dalt dels vaixells grecs”. Els grecs sí eren bons navegants.

...

“I jo, quin peu tinc?”, va fer, ansiós, el Roger, mostrant els seus peuets empolsinats de sorra al desconegut que ja no els resultava gens estrany, ni a ell ni a la Laia. “Veiam”, va dir l’home, observant amb gest concentrat els ditets dels peus del nen. “Tu tens un peu quadrat, veus? Tens els dos primers dits iguals de llargs. Potser ets romà”. “Aleshores, no sóc grec ni egipci?”, va fer el Roger, decebut. “No t’agradaria ser romà? Pensa que amb ells va arribar el circ!”, va fer la Laia.

...

“La Laia té raó. Els romans van portar el circ. I moltes altres coses. I també van repartir, de bo i de dolent: lleis per evitar guerres i guerres per imposar les seves lleis. I com ells, molts altres pobles ho van fer. Però tenir un peu grec no vol dir ser grec, ni tenir un peu romà vol dir que els teus avantpassats fossin romans. Cada tipus de peu mostra que som únics però que venim de la mateixa família tots plegats, o d’unes poques famílies que s’han anat escampant per tot arreu a mesura que els homes han anat viatjant. Molt probablement, tots tinguem una mica de tots, perquè d’una banda a altra del mar, els pobles es van anar movent, creuant el mar o vorejant les costes, i així es van anar barrejant els uns amb els altres, amb les seves diferents llengües, cultures, costums, maneres de viure, menjar..” “I peus!”, va sentenciar el Roger. “Això mateix. Cadascú va aportar el seu peu, el seu propi color de pell, i així, per tota la Mediterrània, es van estendre tots els mateixos colors, que al final són un sol color”.

...

Es van sentir uns crits insistents, allà, molt lluny. El Roger i la Laia van girar-se i van veure sa mare que gesticulava nerviosa davant del sol que ja estava a punt de pondre’s a la ratlla de l’horitzó. “Correu, la mare us crida”, va fer l’home. Els nens van sortir corrent. “Amb qui parlàveu?”, els va dir la mare, quan van ser a prop. “Amb un home de l‘altra banda del mar”, va respondre la Laia. “Un home de...?”, va començar a dir la mare. Però el Roger la va fer aturar en sec, mentre li tocava amb les seves manetes brutes de sorra els peus. “Mira, Laia, té un peu de cada manera: el dret és grec i l’esquerre, egipci”. “Això demostra que tots estem barrejats, com ha dit ell”, va fer la Laia. La mare va obrir els ulls de bat a bat, va mirar bé cada un dels seus fills, i després va mirar en direcció a on havia vist aparèixer els seus nens. Però només va veure la sorra que formava petites dunes que es retallaven sobre un fons de muntanyes blavoses. Aleshores va adonar-se que el Roger i la Laia miraven cap a una altra banda, cap al mar. Els nens es van posar a saludar aleshores amb els seus bracets ben estirats, somrient. Va mirar ella en aquella direcció, fet pantalla amb la mà per protegir-se del sol baix que es reflectia i feia pampallugues sobre el blau de l’aigua i l’escuma de les ones que arribaven pacíficament a la platja. Per un moment li va semblar veure alguna figura, o potser només el reflex d’algun animal, un gran peix, movent-se ràpidament i llançant esquitxos que refulgien com a petits brillants en la distància.

DE FRANC

2011-06-06T17:50:00.007+02:00

Pot ser la cultura gratuïta? Pot difondre's l'art de franc en aquest món mercantilista on tot el valor sembla que ha de poder-se traduir a diners?

Joni Mitchell, la compositora, cantant i pintora canadenca, una de les més influents en la música popular dels anys 60 cap aquí, va incloure un tema, "For free", sobre un artista de carrer, que toca a canvi de no res, en el seu tercer àlbum, "Ladies of the canyon" (1970).

Ja una artista reconeguda i amb èxit, una artista que tocava si li pagaves o si eres un amic, s'atura un moment i descobreix amb intens lirisme el valor de l'artista desconegut que omple el carrer de música deliciosa sense esperar res a canvi.

For Free by Joni Mitchell

I slept last night in a good hotel
I went shopping today for jewels
The wind rushed around in the dirty town
And the children let out from the schools
I was standing on a noisy corner
Waiting for the walking green
Across the street he stood
And he played real good
On his clarinet for free

Now me I play for fortunes
And those velvet curtain calls
I've got a black limousine
And two gentlemen
Escorting me to the halls
And I play if you have the money
Or if you're a friend to me
But the one man band
By the quick lunch stand
He was playing real good for free

Nobody stopped to hear him
Though he played so sweet and high
They knew he had never
Been on their T.V.
So they passed his music by
I meant to go over and ask for a song
Maybe put on a harmony
I heard his refrain
As the signal changed
He was playing real good for free

(De franc

Anit he dormit a un bon hotel
Avui he sortit a comprar joies
El vent bufava a la bruta ciutat
I els nens sortien d’escola
Estava aturada al semàfor
D’una cantonada sorollosa
I a l’altra banda estava ell
Tocant realment bé
El seu clarinet de franc.

Jo en canvi toco per molts diners
Quan pugen els telons vellutats
Tinc una limusina negra
I dos cavallers
M’escorten als vestíbuls
I toco si tens prou diners
O si ets amic meu
Però l’home-orquestra
Vora el bar de menjar ràpid
Tocava de veritat bé de franc

Ningú no s’aturava a escoltar-lo
Tot i que sonava deliciós
Sabien que mai no havia
Sortit a la televisió
Així que passaven de llarg.
Vaig pensar en anar i demanar
Una cançó i potser afegir-m’hi
Vaig sentir la tornada
Mentre canviava el semàfor
Tocava realment bé de franc)

La revolució de la cultura: la cultura de la revolució,

2011-06-05T19:40:00.005+02:00

La cultura fa el món.
La cultura burgesa ha fet el món burgès.
La cultura lliure farà un món lliure.

Reprodueixo el comentari fet des d'aquest bloc al post La cultura lliure d'Una trobadora del segle XXI:

Una intuïció: el món de la cultura i l’art es renovarà no perquè les institucions renunciïn a la protecció dels mercats actuals de la cultura, sinó perquè es crearà un mercat alternatiu lliure i gratuït que el farà inútil.

Un exemple: a qui li podrà interessar aquest diccionari de l’Acadèmia Espanyola de la Història, més enllà de les rucades que digui, que val 300 euros crec, tenint el Viquipèdia a l’abast?

Una altra intuïció: un món de noves relacions econòmiques més justes i igualitàries sorgirà no perquè les institucions renunciïn a la protecció dels mercats actuals, sinó perquè es crearà un mercat alternatiu lliure i gratuït.

No ens estem inventant de bell nou. Venim de lluny, de ments creadores que han lluitat per aquesta cultura lliure, per aquest món lliure.

Des del mateix post, des d'un comentari, pesco aquest enllaç d'un vídeo de Gil Scott-Heron, el poeta i músic nord-americà desaparegut el passat dia 27 d emaig. El penjo com un homenatge merescut.

The revolution will no be televised

You will not be able to stay home, brother.
You will not be able to plug in, turn on and cop out.
You will not be able to lose yourself on skag and skip,
Skip out for beer during commercials,
Because the revolution will not be televised.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by Xerox
In 4 parts without commercial interruptions.
The revolution will not show you pictures of Nixon
blowing a bugle and leading a charge by John
Mitchell, General Abrams and Spiro Agnew to eat
hog maws confiscated from a Harlem sanctuary.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by the
Schaefer Award Theatre and will not star Natalie
Woods and Steve McQueen or Bullwinkle and Julia.
The revolution will not give your mouth sex appeal.
The revolution will not get rid of the nubs.
The revolution will not make you look five pounds
thinner, because the revolution will not be televised, Brother.

There will be no pictures of you and Willie May
pushing that shopping cart down the block on the dead run,
or trying to slide that color television into a stolen ambulance.
NBC will not be able predict the winner at 8:32
or report from 29 districts.
The revolution will not be televised.

There will be no pictures of pigs shooting down
brothers in the instant replay.
There will be no pictures of pigs shooting down
brothers in the instant replay.
There will be no pictures of Whitney Young being
run out of Harlem on a rail with a brand new process.
There will be no slow motion or still life of Roy
Wilkens strolling through Watts in a Red, Black and
Green liberation jumpsuit that he had been saving
For just the proper occasion.

Green Acres, The Beverly Hillbillies, and Hooterville
Junction will no longer be so damned relevant, and
women will not care if Dick finally gets down with
Jane on Search for Tomorrow because Black people
will be in the street looking for a brighter day.
The revolution will not be televised.

There will be no highlights on the eleven o'clock
news and no pictures of hairy armed women
liberationists and Jackie Onassis blowing her nose.
The theme song will not be written by Jim Webb,
Francis Scott Key, nor sung by Glen Campbell, Tom
Jones, Johnny Cash, Englebert Humperdink, or the Rare Earth.
The revolution will not be televised.

The revolution will not be right back
after a message about a white tornado, white lightning, or white people.
You will not have to worry about a dove in your
bedroom, a tiger in your tank, or the giant in your toilet bowl.
The revolution will not go better with Coke.
The revolution will not fight the germs that may cause bad breath.
The revolution will put you in the driver's seat.

The revolution will not be televised, will not be televised,
will not be televised, will not be televised.
The revolution will be no re-run brothers;
The revolution will be live.

La revolució no serà retransmesa per televisió, et posarà al seient del conductor, no es veurà en diferit, germans, la revolució serà en directe.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (9): VALOR DE MERCAT

2011-06-03T17:51:00.005+02:00

Normalment el futbol em distreu i em fa gaudir -i molt en aquests darrers anys- a partir que sona la bandera d'inici de la temporada, i fins que s'acaba. A partir d'aquí, en aquestes setmanes en què la competició es va esgotant i salta a primer pla el que durant la temporada és només el rumor de fons, la inevitable xerrameca sobre possibles transaccions de jugadors que omplen les edicions de dia feiner sense partit dels diaris esportius, a partir del moment en què es freguen les mans directius, agents i altres intermediaris, decau la meva passió pel joc de la pilota. I fins i tot, si no sóc prou curós per blindar-me davant les notícies que van filtrant els mitjans, m'emprenyo.

És aleshores, quan m'emprenyo, quan hi veig clar: el futbol és l'apoteosi del mercat cultural. Un món superprofessionalitzat on, al capdavall, el que compta són els quartos. I no els quartos que mouen només els aficionats al futbol, sinó -com no?- els que el poder sàviament administra perquè l'espectacle es mantingui (és un mercat que no té res de lliure, com ho és tot mercat en el món neoliberal -llegim falsament liberal- d'avui en dia, és un mercat subvencionat i sostingut per la fusió d'interessos polítics de tota mena). Un món en què els seus principals protagonistes, jugadors i tècnics, són pures mercaderies.

El Barça, que en efecte tant em fa gaudir, és pretesament una societat no sotmesa a la llei de societats anònimes esportives -com el Madrid i pocs més entre els de la Lliga professional-, un club que pertany als seus socis i amb un ampli ventall de seccions dedicades a fomentar la tan noble pràctica de molt diverses modalitats esportives. Però la Junta actual, presidida per aquest Sr. Rosell que no té res a veure -crec- amb el Joan Rosell que acaba de plantar als sindicats en la mesa on es negociava precisament sobre els procediments de negociació col·lectiva, aquest senyor que respon al nom de Sandro, acaba de reduir dràsticament el pressupost de les seccions, que avui representa el 10 % del total i es pretén reduir a un 5 % en 5 anys. Cosa que suposa la supressió de la secció de beisbol, entre d'altres coses. No és que senti jo passió per aquest joc que a penes entenc, però, com d'altres seccions amateurs i semiprofessionals del club que patiran de valent la retallada, portaven amb orgull els colors del club arreu del món i demostrava que es pot encara practicar l'esport per la il·lusió de practicar-lo, sense aspirar a fer-ne una forma de guanyar-s'hi la vida -o de fer-se ric en el cas del futbol-.

I en què revertirà aquesta retallada? En disminuir la gravosa càrrega, difícilment sostenible, del deute del club? Per descomptat que no: en subministrar fons per al ball de compra i venda de jugadors per al primer equip professional de futbol.

El pitjor és que, després de passar-se tot l'any omplint-se la boca amb els valors del planter, amb l'aposta constant pels nois de casa, amb els valors humans que es difonen i infonen a La Masia, a l'estiu molts d'aquests nanos es tornen valor de canvi.

Quins valors educatius patrocinem, doncs? Els de la UNICEF, o els del que han desplaçat aquest patrocini que tantes simpaties ens havien fet guanyar, els de la Qatar Foundation, aquesta amable patrocinadora dels valors del fonamentalisme islàmic? Segurament només els que escampen els diners, encara que es faci sense ànim de lucre.

Yussuf al Qaradawi, el mentor espiritual de la Qatar Foundation, amb el rei saudita. Al Qaradawi, imam d'origen egipci, és un dels líders musulmans més reconegut per les seves opinions radicals sobre l'apicació de la llei islàmica i pels seus atacs a l'estat israelià.

EL FUTBOL FET ART

2011-05-29T14:01:00.014+02:00

Després de l'exhibició portentosa d'ahir a la final de la Champions, el debat no és ja si estem davant el millor equip actual del món, o el millor de la història, sinó si som capaços de valorar el joc del Barça.

Crec que per fi va ser així, al marge de pressions de resultats, de trampes i males tàctiques dels rivals, de visions de miserable conservadorisme.

Gaudir de l'espectacle i prou: així ha de ser el el futbol.

Gaudir de la vida i prou.

Ser feliços.

FELIP PUIG DIMISSIÓ

2011-05-27T17:52:00.004+02:00

OCUPACIÓ D'ESPAIS PÚBLICS AMB VEHICLES,
INCAUTACIÓ DE BÉNS D'ÚS COL·LECTIU,
ÚS DE FORÇA DESPROPORCIONADA,
AGRESSIONS A CIUTADANS PACÍFICS...

HO HAN FET ELS INDIGNATS?
NO! HO HAN FET LES FORCES DITES DE SEGURETAT DE CATALUNYA

QUINA VERGONYA!!!

EXIGEIX LA DIMISSIÓ DE FELIP PUIG, CONSELLER D'INTERIOR DE LA GENERALITAT

AQUÍ POTS ADREÇAR LA TEVA PETICIÓ

DE LA DEMOCRÀCIA GREGA AL VOLCÀ ISLANDÈS

2011-05-25T15:09:00.005+02:00

La democràcia va néixer a les polis gregues de la segona meitat del primer mil·lenni abans de Crist, quan es va donar una circumstància que, avui, ens pot semblar miraculosa: tots els ciutadans van accedir al dret a opinar i a decidir sobre les qüestions fonamentals de la política, és a dir, el govern de la seva ciutat. L’espai públic on això es feia era l’àgora o altres espais a l’aire lliure prou amplis per encabir tota la població (això sí, la dels ciutadans considerats com a tals, que no era tota, i en general només els homes barons).

L’espai públic del moviment que sembla que passarà a la Història com la spanish revolution, o dels indignats, o del 15-M, és de les places ocupades on ha acampat una població que, si bé està lluny de ser la totalitat de la població, sí és bastant més heterogènia i diversa que la de les polis gregues. Cadascú, segurament, ha aportat preocupacions, inquietuds, denúncies i propostes diferents, en funció dels seus interessos.

D’entre totes les propostes que aquests dies estan sorgint de les diferents assemblees i debats articulats dins aquest moviment, sospito que les que quedaran són aquelles que ja vénen d’un llarg recorregut però que, a primera vista, poden semblar molt poc pràctiques o marginals. Em refereixo a totes les que tenen a veure amb un sistema econòmic radicalment diferent al capitalista actual. Moltes anàlisis i propostes, en efecte, no suposen més que reformes dels sistema polític i de producció, posant l’accent en regular el benefici, en millorar-ne la seva distribució, etc. Són a penes una traducció del model socialdemòcrata que, en les beceroles de la crisi actual, alguns estats occidentals van prometre aplicar i del qual han dimitit davant les escomeses ben organitzades de l’ establishment financer internacional. Per aquest camí només podem esperar pedaços i pròrrogues en l’agonia del sistema.

El que està exigint aquest món és un gir radical. Algunes de les beceroles d’aquest canvi, com deia, ja es divisen en el si del moviment, i vénen d’abans: experiències de treball cooperatiu, d’intercanvi de serveis per serveis, models de producció basats en altres valors, en fórmules de la mateixa producció ecològiques i no agressives amb el medi, experiències de vida en comunitats reduïdes, a nivell polític en les diverses experiències de participació ciutadana directa en la gestió municipal, etc.

Tot aquest mosaic de propostes emergents són, des del meu punt de vista - crec que no desbordat per un optimisme entusiasta i exacerbat, sinó radicalment objectiu- representen el futur al qual necessàriament ens conduirà la Història.

Avanço ja una proposta que, al meu parer, ha d’esdevenir una base sòlida per aquest canvi radical de model: una reformulació del valor d’intercanvi de productes. Els diners han de ser reconsiderats com a eina econòmica, ja que ha estat la seva desconnexió del valor real de la producció i dels costos que arrossega –inclosos els medioambientals i tots els altres que es deriven cap al temps i les generacions futures-, i ha de ser representatiu, doncs, d’aquest cost i d’altres valors, fonamentalment ètics com la justícia social. L’actual paradigma monetari s’ha desvinculat absolutament del cost tangible de la producció i del consum efectiu, i ha esdevingut una representació abstracta d’intangibles com el risc i l’avarícia d’un petit nucli d’especuladors, i s’ha de corregir immediatament i radicalment per afavorir una economia social, real i sostenible.

Som ara mateix dins el fum, com un volcà, com el volcà islandès que aquests dies és en erupció. Però Islàndia ens facilita avui un altre bon exemple de com sortir de la crisi. Si Grècia és avui un estat dèbil, inerme davant les especulacions dels mercats financers, tan lluny de la Grècia de l’Atenas de Pericles que va exportar el seu model democràtic, un país petit, allà dalt, ens ensenya que les poblacions poden plantar cara i decidir no obeir les consignes dels poders financers.
Potser, concedim-ho, la seva petita grandària demogràfica els ho permet. I aquí només apunto una altra clau important per a mi: l’organització social ha de reelaborar-se des de bases de població reduïda que permetin assegurar la participació de totes les persones en les decisions vitals que caldrà prendre, aviat millor que tard.

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE (AQUEST,NO)

2011-05-23T17:39:00.004+02:00

Onada blava a les eleccions locals i autonòmiques d'ahir a Espanya. En plena spanish revolution que manté la digníssima protesta ciutadana a les places i carrers ocupats d'arreu la península.

Una lectura fàcil, que suposo que farà la dreta de les diferents cavernes mediàtiques i més immediates és que la majoria ha girat la cara a la protesta d'una minoria exaltada i més aviat ridícula. Segur, perquè ja havien preparat la lectura avant la lettre. No em molestaré a comprovar-ho.

Però em preocuparia que fos l'esquerra sociopolítica, en les seves múltiples versions, la que se sumés a la lectura, i propagués a més que la clara reacció dretana de l'electorat pugui també haver-se vist atiada per l'anomenada revolta dels indignats. Seria una visió de molta miopia. Seria ignorar que el sistema que va parlar a les urnes a l'ahir continua sent tan poc representatiu i poc operatiu com ho era amb unes majories més equilibrades.

Lògicament, també fóra un error caure en la lectura oposada, i atribuir tota l'abstenció a l'exigència de reformes radicals que proclama la revolta del carrer d'aquests dies.

L'experiència ens mostra que els canvis socials són lents, a llarg termini. I que no es manifesta necessàriament en resultats de vots. Si ens limitéssim a això, el balanç seria descoratjador: per exemple, ¿quina imatge del país dóna llegir l'evolució d'una ciutat com Badalona -la tercera en població de Catalunya- que en aquests anys de municipis democràtic ha passat de ser governada pel PSUC al PSC i que ara li ha donat la majoria al PP de Rafael Garcia Albiol -amb una campanya que posa l'accent en el discurs contra els immigrants-? Podríem sospitar que el desencís de l'electorat, l'augment de l'abstenció en aquesta anys, empeny l'esquerra fora del circuit electoral, però no oblidem tampoc que Badalona va ser ahir un dels llocs on va pujar més la participació en relació a altres conteses electorals recents.

Tot plegat ens mostra que el camí cap a la veritable democràcia és difícil, dur i... llarg. I que estarà ple de retrocessos, marrades i reaccions. Que l'esquerra, entesa com la força que tira d'ella, de la democràcia, cap a més participació, més equitat, més justícia social, més gestió col·lectiva de la riquesa, és també la força que es replanteja constantment a si mateixa, i per això mateix pot caure més sovint en el desànim i la derrota, i fins el derrotisme.

Però no hem de caure en el parany d'una anàlisi de curt terme. El temps de l'esquerra es compta per dècades, és el temps de la Història, i la reacció, incapaç d'estratègia i perspectiva, sempre perd en aquest terreny. El cert és que els valors incorporats als ideals d'esquerra no deixen històricament d'avançar i consolidar-se. I no deixaran de fer-ho mentre la lluita es mantingui, i la lluita no pot no mantenir-se, perquè neix precisament de l'impuls renovador, de l'impuls de progrés, de la imperiosa necessitat de canvi.

El món que avui reflecteix la dreta que va guanyar ahir és el que ara tenim, però no és viable, no és possible. És un món que malbarata recursos de tota mena, els humans principalment, un món amb un sistema capitalista insostenible. Només por perdurar seguint el flux de l'ànsia de revolució. Aquest món que es discuteix, es projecta, es somia, en l'aparent caos i indeterminisme dels moviments de protesta com els dels (mal) dits indignats.

A la ciutat de Reus, l'acampada de la #catalan revolution ha substituït
els artistes de la fira del circ del carrer

UNA REVOLUCIÓ CATALANA!

2011-05-21T13:28:00.007+02:00

Els hem agafat amb el pas canviat: la dreta social, econòmica i política veu socialistes amb banyes de dimoni i barbeta de boc o etarres perillosos i àvols darrera les mobilitzacions ciutadanes d'aquests dies. PERQUÈ NO PODEN CREURE QUE LA GENT PUGUI PENSAR PER SI SOLA.

Què ha passat, doncs? Els ha fallat l'anestèsia col·lectiva de futbol, telebrossa i erotisme barat que ens engeguen cada dia? S'han passat de rosca? SERÀ LA SEVA FEINA REFLEXIONAR.

Com es canalitzarà això? Cap a on anirem? Ningú no ho sap... però el que és indubtable es què el sol fet d'haver-se plantejat la possibilitat d'un canvi real, d'una democràcia real, de prendre el domini sobre la pròpia vida i la societat que ens relaciona, és un pas de gegant... PERQUÈ SOM GEGANTS, QUAN ENS UNIM.

Donem suport absolut al manifest per la REVOLUCIÓ CATALANA.

Seguim el bloc de L'ACAMPADA.

La taca d'oli continua estenent-se.... CAP A UNA REVOLUCIÓ MUNDIAL?